Posts etiquetados ‘professió’

periodisme-comunicacióEl post d’avui està dedicat a les relacions tant difícils com necessàries entre les Relacions Públiques i els periodistes i/o bloguers. Una relació que es troba sempre penjant d’aquell fil delicat que sosté tot amor passional: el fil que separa la feina i l’amistat, la professionalitat i l’interès, la franquesa i la utilitat, la confiança i la traïció, l’ètica i l’ego personal… I ho faig després d’haver vist un capítol de Scandal (sèrie de televisió que us recomano) on les relacions entre periodistes i caps de comunicació polítics són tan apassionants que et poden produir un infart.

El que m’ha fet pensar que la comunicació forma part d’un negoci a tots dos bàndols: els caps de comunicació d’empreses, institucions, partits polítics, etc… l’objectiu dels quals es fer arribar les seves accions i les seves versions al bàndol dels mitjans de comunicació per influir en les idees i les percepcions de la ciutadania; i els periodistes i bloguers que busquen ser els primers a aconseguir informació interessant i novedosa capaç d’obrir portades a diaris o blogs i cridar l’atenció dels ciutadans i les seves visites al quiosc o la web que facin sostenible el seu negoci.

L’interès és doble i difícilment avui funcionen un sense l’altre. De fet, en moltes ocasions els gabinets de premsa i comunicació els dirigeixen experimentats periodistes que coneixen a la perfecció no sols als companys periodistes sinó les maneres, les necessitats i les rutines de treball dels mitjans de comunicació. Res ha canviat amb les noves tecnologies més enllà de la diversificació i la rapidesa amb que avui s’ha de treballar a un bàndol i a l’altre.

Però hi ha certes regles i certes límits que mai no es poden trencar ni creuar si volem mantenir l’essencial en totes dues professions: la confiança i la credibilitat. Per això, enumero aquí regles bàsiques que tota persona que es vulgui dedicat a la comunicació ha de saber, tan si és a un costat com a l’altre.

1- No mentir mai. Es millor reconèixer que no pots parlar que negar o mentir sobre un fet. L’honestitat és una regla bàsica per tot tipus de relació però especialment per aquesta.

2- Reciprocitat. Si acceptes un favor, recorda que l’hauràs de tornar.

3- Relació personal. Un cafè, un dinar, una copa… Has de conèixer personalment les persones amb qui treballes, tenir empatia i fer un trucada també per temes personals (una felicitació, un condol, etc.).

4- Exclusives. Són necessàries, ofereixen visibilitat a un costat i reconeixements a l’altre.

5- Tolerància. Ni els periodistes són experts en tot, ni els caps de comunicació tenen sempre tota la informació. S’ha de ser tolerant amb les errades.

6- Possibilitat d’arribar a acords. Tots dos bàndols tenen una feina i uns objectius. Una relació estable i duradera només és possible si hi ha possibilitats d’arribar a acords en certs moments.

7- Coherència. Com en tota relació, la coherència és el que et graranteix que la confiança i la credibilitat es mantingui intacta.

8. Persuació. És el gran pes que decanta la balança de la relació cap un costat o cap a l’altre. Si la resta de punts existeixen, qui domini millor l’art de la persuació (sigui per fer les preguntes oportunes o per donar les respostes més apropiades) serà qui portarà els pantalons de la relació.

Però això que no us preocupi massa, passa a totes les famílies.

Que el periodisme va de cap a caiguda, que perd audiència, lectors, compradors i publicitat a cada minut és quelcom que hem comentat molts cops en aquest blog. Cap on anem? Ningú ho sap encara però jo avui vull destacar dos projectes que em semblen que són el futur de la professió. Es cert que hem parlat molts cops de la importància dels continguts de qualitat per poder diferenciar-nos i destacar per sobre de la gran massa d’informació que trobem ‘gratis’ a la xarxa. Però si als continguts de qualitat, li afegim la innovació amb el format, la presentació diferenciada i l’aposta pels mitjans digitals, jo penso que l’èxit està garantit.

Això és el que va fer ahir el diari ARA per celebrar el seu tercer aniversari. Una proposta de diari interactiu que et presenta els continguts de manera diferent, amena, visual, interactiva, amb valor afegit. Una web interactiva per resumir el més destacat del que ha publicat l’ARA durant l’últim any. Una mostra que els continguts no són efímers i que es poden recuperar i posar en valor amb l’ajuda de les noves tecnologies.

ara-periodisme-3 anys

I un segon projecte interessant ens el presenta El País amb un reportatge a l’estil de Snow Fall (que va publicar The New York Times) sobre els desnonaments a Espanya: En la Calle. Un reportatge humà en profunditat amb un format innovador que fa que els continguts siguin encara més rellevants. Reportatges increíbles que podrien ser llibres, documentals, pel·lícules… i que posen de relleu una manera diferent de fer i presentar els continguts periodístics.

El Pais-periodisme

Periodisme pur en estat de reinvenció i amb una aposta, per fi, ferma pels nous formats més enllà del paper. Què en penseu?

periodisme-maite ruiz Ho he de confessar: sóc víctima de l’endogàmia que implícitament comporta la professió periodística. M’encanta parlar de periodisme, del què és i implica aquesta professió, dels origens, del present i del futur i no només m’encanta parlar-ne sinó que m’encanta escoltar parlar companys de professió o gent amb cert criteri. Es per això que fa uns dies vaig assitir a una taula rodona que sota el títol ‘Comunicació i política: La importància dels mitjans de comunicació en la superació de la desafecció política va juntar a Josep Martí, Secretari de comunicació de la Generalitat; Agustí de Uribe–Salazar, president de l’ACCIEP; Francesc-Marc Àlvaro ( La Vanguardia) i Albert Sáez (El Periódico). Malgrat que l’objectiu era parlar sobre la desafecció política i el paper dels mitjans, el debat va derivar -i tots van coincidir a portar-lo cap aquí- en que vivim també una desafacció ciutadana envers els mitjans de comunicació i els periodistes.

I és cert. Fa uns anys quan jo li deia a algú que era periodista, notava en les seves paraules i els seus ulls, una certa admiració, interés, entusiasme, afecte i simpatia. Ja fa un temps, però, que percerbo en dir la meva professió una certa ironia per part de l’interlocutor i un alè que m’indica falta de credibilitat i de respecte atribuïda a la feina que desenvolupem.

Albert Sáez va reconèixer que el monopoli de la comunicació que durant anys han sostingut els mitjans de comunicació els va conduir a certs vicis, dels quals el gremi encara no s’ha sabut desintoxicar: fer creure al públic que els periodistes ho saben tot, que no s’equivoquen mai, que són sempre els primers a assabentar-se de les coses, els primers a explicar-ho… Avui amb internet i les xarxes socials és evident que mantenir aquest discurs és de ximples.

Té sentit llavors el periodisme? Evidentment que si. Perquè el que la societat demanda al periodisme és credibilitat, que es verifiquin els fets, que ens expliquin la complexitat, que s’investigui i es vagi més enllà.

Francesc Mar Alvaro va parlar de buscar els nuclis de veritat, un terme molt encertat per explicar que els fets són els fets, la informació es pot veure des de molts angles, les declaracions polítiques són afirmacions a tenir en compte, les tendències dels mitjans són fins i tot legítimes però el que no es pot perdre, el que ha de buscar el periodisme és el nucli de veritat. I va posar com exemple, el projecte Castor. Els sismes són o no són resultat dels treballs de la plataforma? Aquí no s’hi valen els potsers, la diversitat de fonts o d’estudis, les declaracions a mitges… La missió del periodisme aquí és narrar la veritat i arribar al fons de la veritat. Aquest és el compromís bàsic i essencial de la nostra professió que no té ni internet ni les xarxes socials.

Per tant, per posar fi a la desafecció que senten els ciutadans, proposo:

1- Recuperar la credibilitat. Es l’element fonamental i no ens hauria de fer por reconèixer els errors ni rectificar les informacions amb grans titulars. Penso que les fe d’errates no haurien d’amagar-se en un petit racó al final de pàgina en un Diari sinó tot el contrari, demostrar que rectificar és de sabis i que el que volem oferir és la veritat.

2- Abandonar la informació d’altaveu. L’agenda de l’actualitat no la poden marcar ni els polítics ni els poders econòmics. Hem de recuperar la nostra agenda amb temes propis i deixar de donar tant protagonisme a la declaració i contradeclaració.

3- Demostrar rigorositat i independència. Verificar i contrastar és clau per guanyar-nos el prestigi. No voler correr més del necessari. El cas d’Aznar i l’11-M encara fa molt mal als mitjans que no han sabut recuperar la credibilitat després d’aquelles portades atribuïnt a ETA l’atemptat quan els mitjans internacionals ja parlaven d’Al Qaeda.

4- Preguntar i preguntar. No acceptar compareixènces ni rodes de premsa amb televisió de plasma o sense preguntes. Preguntar és un mandat que té el periodisme. No poder fer-ho atempta directament a la nostra feina i la nostra ètica professional. I ho haig de dir, em fa sentir molta vergonya.

5- Omplir les redaccions i contractar professionals. Despoblar les redaccions és evident que va en contra dels quatre primers punts. Contractar periodistes i encoratjar-los a preguntar i premiar el periodisme d’investigació són les millors armes del bon periodisme.

No tinc cap dubte que aquest periodisme té futur, té lectors i té demanda. El problema és voler vendre gat per llebre a una societat que cada dia té més capacitat d’intel·ecte i raciocini.

periodisme-maite ruiz

gràfic demanda periodistes

Sé que tal com va la professió i per la gran quantitat de col·legues que es troben en aquests moments sense feina o que els acaben d’acomiadar, aquest titular pot semblar ‘inoportú i fastiguejador’. Però sincerament, penso que els periodistes tenen i tindran una gran oportunitat de treball en el futur si bé no serà només en el camp de l’actualitat i els mitjans de comunicació tradicionals sinó en el món de la comunicació.

I ho dic jo que sempre he defensat (i ho segueixo fent) la gran diferència que hi ha entre tots dos costats de l’estreta línia roja que divideix el periodisme i la comunicació corporativa i d’empresa, com dues professions diferents que requereixen vocacions i motivacions diferents però que parteixen d’un mateix principi: el fer arribar el missatge de la manera més planera possible al públic corresponent.

Jo, de vocació inequívocament periodista en el sentit de servei social més estricte, reconec que aquesta entrega i vocació són la meva carta més preuada, el meu valor addicional al currículum, allò que em permet detectar i diferenciar el que pot interessar als mitjans i el què no, el que cal treballar mediàticament i el que cal destinar a altres camins comunicatius… I això no ho pot fer tothom si abans no ha conegut el treball als mitjans, les rutines dels periodistes, els interessos dels caps d’informatius…

I això, cada cop més, ho saben també els que es dediquen a la comunicació corporativa i d’empresa. Les habilitats de redacció, l’agilitat, la fluidesa a l’hora de fer un article, la manera de comunicar periodísticament és cada cop més demandada en aquest món que veuen que l’interès dels ciutadans passa pels continguts de valor (fet que escasseja, per cert) sigui a un diari o un web, un blog, el facebook o la publicitat. Continguts + estratègia és la fòrmula màgica matemàtica que un bon comunicador ha de dominar. Això sí, no pensem només amb la manera de fer del periodisme tradicional, no es tracta ja tan sols de buscar la informació, escriure o explicar bé un història… El món ha canviat i ara cal dominar la comunicació online, les funcions del Community Manager, el poder del SEO, la usabilitat i l’analítica web i també els principis del marketing. I això els que ens dediquem a la comunicació, no ho podem passar per alt.

Perquè això és el que fa que aparegui aquest gràfic que em fa tenir esperança en el futur i que denota ja una tendència, que arribarà també al nostre país. I és que malgrat la forta davallada dels mitjans convencionals i impressos, la demanda de periodistes des del juny de 2007 fins avui va en augment segons aquest quadre de Business Insider perquè no sé si el periodisme ha mort, però les habilitats dels periodistes estic convençuda que van a l’alça.

Community ManagerSé que hi ha mil i un llibres i guies gratuïts sobre la tasca a desenvolupar pels Community Managers, però personalment penso que més enllà dels objectius, les eines i les capacitats manca explicar el pas a pas d’un dia a dia qualsevol. Molts són els que pensen que un Community Manager s’ho passa bomba tafanejant per les xarxes socials: ara al Facebook, ara al Twitter, ara a Youtube i postejant aquí i allà, ara un Me gusta, ara Te sigo, ara Repin… Però el cert és que la feina del Community suposa seguir una rutina diària molt estricta, suposa estar 24 hores pendent de les xarxes i les alertes, suposa contestar a un usuari sigui l’hora que sigui i evitar una crisi ja sigui en feiner o festiu. Us deixo un llistat d’algunes tasques imprescindibles i que us poden ajudar en el vostre dia a dia:

-Escolta i monitorització: El primer pas del Community Manager és investigar, buscar i llegir tot el que trobi a la xarxa de la marca per qui treballa. Escoltar el que es diu i detectar els teus aliats (els que parlen bé de la marca) i els possibles trolls (el que en parlen malament) és essencial. Cal activar totes les alertes possibles amb les paraules clau que representen la marca. Precisament l’escolta i la monitorització de les converses és la part més important de la feina, ja que saber el què es diu et pot permetre aturar una crisi a temps i et pot estalviar molts problemes.

-Publicació: El segon pas seria definir una estrategia de continguts i elaborar un calendari de publicació. Moltes marques arrenquen amb molta activitat a les xarxes i després redueixen la seva intensitat. No es tracta de publicar molt, sinó de forma constant i sostinguda. Per facilitar-vos aquesta tasca podeu elaborar una plantilla amb temes genèrics. D’aquesta manera, us serà més fàcil saber i pensar el que heu de publicar. Per exemple:

Dilluns: Una novetat
Dimarts: Compartir noticia
Dimecres: Un contingut divertit o enquesta
Dijous: Un consell pràctic
Divendres: Un video
Dissabte: Com fer alguna cosa amb el producte
Diumenge: Un joc

I no oblideu, que una imatge val més que mil paraules.

-Interacció: Tant important com publicar és interactuar amb els usuaris, Això suposa veure el que publiquen els altres, fer un Me gusta als seus continguts, respondre les preguntes i comentaris, intervindre en converses dels altres, atendre als clients, etc. També és molt important crear campanyes, concursos, events, sortejos, anuncis (facebook Add), etc… que atorguin a la teva pàgina un valor afegit.

-Curació de continguts: No sols cal crear continguts sobre la teva marca o producte. L’usuari també valora que li aportis continguts relacionals o fins i tot d’altres sempre i quan tinguin relació amb el teu producte i siguin interessants. Això suposa, rastrejar bé la xarxa i estar a l’aguait de les novetats i tendències (TT) per no quedar-se enrera.

-Analítica: Tot el que fem ho hem d’analitzar i hem de comprovar quins són els dies i horaris més fructífers de publicació, els tipus de continguts, els pics de visites, la procedència, el públic, el llenguatge que utilitza, resultats de campanyes i estratègies. Es important tenir un informe mensual i comparatiu per descobrir quin és el patró de la teva xarxa. Et recordo que en una xarxa social no compta només el que tu fas, sinó també el què diuen i fan els teus seguidors. I només ho descobriràs si elabores un informe acurat de les dades més destacades.

I això cal fer-ho cada dia. Et recomano que arrenquis a poc a poc i et defineixis uns objectius clars de les teves accions per comprovar si et funcionen. Això també et demostrarà quina xarxa i quina estratègia és vàlida per tu i els teus usuaris, i quina no. Espero que us hagi ajudat.

comunicacio periodisme

Definir una estratègia de comunicació per una empresa, organització o institució requereix una metedologia clara per part del cap de comunicació, tant si és per una acció concreta com per tot un pla integral. El camí és llarg i els passos han de ser ferms. Jo us enumero aquí els que jo considero que tot dircom hauria de realitzar:

1. Analitza. El primer pas d’una acció comunicativa és estudiar i analitzar la teva pròpia organització. Dedica-li temps i siguis curiós. Estudia també la competència, tant els teus referents directes com el que no ho són tant, sempre et poden sorprendre.

2. Dibuixa. Fés un quadre on s’expliquin clarament les debilitats, fortaleses, oportunitats i amenaces de la teva empresa. Aquest quadre l’has de tenir sempre prop i en compte.

4. Aprèn. Escriu aquelles idees que t’agraden, els èxits dels altres, els fracassos, les campanyes que més t’han sorprès…

5. Sigues valent. Plantejat un repte, sigues valent en els objectius i no tinguis por a ser innovador, a fer les coses d’una altra manera, a veure què passa.

6. Treballa. Explica com arribaràs al teu objectiu, quin és el full de ruta, el perquè, el què, a qui, els canals. Comparteix-ho amb l’equip, el cap de l’empresa, els caps de departament i tot aquell que hi pugui aportar alguna cosa.

7. Escolta. Recull els imputs dels altres. Retreballa i refés plantejaments si cal, però sense abandonar la teva idea.

8. Enfoca. Tingues sempre un punt de referència que et serveixi per no perdre el rumb del teu objectiu. No et despistis.

9. Identifica les errades. Sigues capaç d’anticipar-te, reconèixer i corregir els errors o incongruències. Reaprèn.

10. Celebra. Valora les fites assolides, comparteix els èxits amb els altres i senteix-te orgullós del teu treball i el dels altres.

Si us interessa el tema, us deixo aquí les reflexions d’alguns caps de comunicació sobre el futur dels dircoms: TopComunicació

El 198periodisme.jpg3 l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el 3 de maig com a Dia Mundial de la Llibertat de Premsa amb la intenció de reconèixer la necessitat d’una premsa lliure, plural i independent com a component essencial de tota societat democràtica. Avui, 3 de maig, commemorem la declaració de Windhoek sobre la llibertat en l’exercici del periodisme i la feina que fan els professionals per informar les seves societats, de vegades fins i tot arriscant les seves vides.

Avui, per tant, és un dia de reflexió sobre l’exercici de la nostra professió i jo em pregunto com d’informats estem i quin control dels poders públics exercim a Espanya tenint en compte les darreres dades facilitades per la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) que xifra en 4.800 els periodistes que van perdre la feina a Espanya en el 2012 i, per tant, ja sumen més de 10.000 els periodistes aturats i amb prop d’un centenar de mitjans tancats.

I és curiós que si en el Dia Mundial del Medi Ambient, el Càncer, la Dona, la Joventut o, tan s’hi val, fins i tot Sant Jordi… és habitual l’aparició de tots els polítics davant els micròfons fent declaracions solemnes i reivindicatives sobre l’afer en qüestió, mostrant el seu suport i anunciant accions en defensa de… És curiós veure el silenci que provoca en els polítics la reflexió avui ‘Sense periodistes, no hi ha periodisme. Sense periodisme, no hi ha democràcia’. Ho ha denunciat en un comunicat la FAPE.

Sobretot perquè ells, els polítics, s’alcen com els màxims representants de la democràcia i n’haurien de ser els principals defensors. I habitualment, parlen amb els periodistes, es prenen un cafè, s’hi fan rialles… però tots, en el fons, sabem que els som molests. Que no els agrada que els preguntin, que els demanin sobre la seva feina ‘pública‘, sobre la seva gestió ‘pública’, sobre el què cobren o el que es gasten i com s’ho gasten, malgrat que són diners ‘públics’.

Si, avui hi hagut moltes declaracions institucionals de periodistes (FAPE, Col·legis de Periodistes, Mitjans de Comunicació) però cap de polítics ni administracions públiques i poques, també cal dir-ho, dels grans mitjans, que evidencien així la complicitat amb el poder i la distància amb la redacció. Una menció especial vull fer a la carta enviada pels sindicats al president Artur Mas.

Aquest silenci, intencionat diria jo, deixa entreveure el poc interès que desperta un dret fonamental com és la llibertat d’opinió i el dret a la informació en els nostres màxims representants. Tampoc es que descobreixi res de nou perquè ens ho demostren cada dia quan fugen i es neguen a respondre als periodistes, quan convoquen rodes de premsa sense preguntes o darrera una pantalla, quan justifiquen acomiadaments tot menyspreuant les feines dels professionals o quan hi posen traves i més traves al treball dels periodistes.

Per això, un dia com avui, hem d’aixecar la veu, hem de dir prou i hem de defensar el #periodigno.

Comunicat de la FAPE

Comunicat del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Comunicat del Sindicat de Periodistes

socialmedia-reputacioMarca, posicionament, actius,valors…. són conceptes que estem acostumats a relacionar amb els productes de les empreses, amb les marques comercials. Per exemple, Nespresso. Quins són els valors que ens aporta Nesspresso? Elegància, exclusivitat, modernitat, distinció. O els ordinadors o dipositius Apple? Disseny, innovació, intel·ligència. O els cotxes BMW? Seguretat, prestigi, serietat… I és que no és el mateix conduir que ‘te gusta conducir‘.

Les persones, cada cop més, som equiparables a les marques. Tenim uns atributs, ens associem a determinats valors i busquem un posicionament en el nostre entorn, ja sigui el professional, social, familiar, etc. Però poques vegades ens plantegem treballar la nostra ‘marca personal’ des d’una perspectiva professional. Pero… i si d’ella en depèn el nostre futur professional?

La palabra marca, ho explica molt bé l’experta en reputació personal Neus Arques , és un terme que prové de l’anglès Brand. El seu origen el trobem en les marques de foc que posaven a les vaques els anglesos per diferenciar els ramats. Els ramaders que tenies vaques amb especial valor en el mercat les marcaven perquè els compradors les puguessin diferenciar de la resta. Aquesta voluntat de diferenciació és la que trobem també en el concepte de marca comercial. Són la suma d’uns valors determinats que ens diferencia de la competència.

Però marca no és el mateix que reputació. La reputació és la percepció que el públic té sobre un producte o servei determinat. Evidentment si aconseguim que la marca (i els seus valors que nosaltres establim) i la reputació (els valors que els altres ens atorguen) coincideixin, haurem aconseguit un bon posicionament.

Un cop explicat això, us pregunto: I tu? Quins valors aportes a la teva empresa?

La marca personal no sóls té un valor professional, sinó també econòmic. Moltes empreses s’han començat a adonar d’aquest fet i ja n’hi ha que plantegen incentius, bonificacions i fins i tot, bàrems de salari als seus treballadors en funció d’aquesta capacitat de influència o reputació personal. Es el cas, per exemple, de Sol Melià, que va decidir vincular els salaris dels directors de la seva cadena d’Hotels a l’opinió dels clients a internet. En un entorn en que les opinions a internet són tan importants i ens influencien tant a l’hora d’escollir comprar un producte o un altre o anar a un hotel o un altre, sembla evident que treballar aquesta reputació online és necessari. I si la persona que ho treballa resulta que té un gran cercle d’amistats i una bona reputació personal amb capacitat per influir més que un altre (pel número de followers a twitter, amics a facebook, cercles a LinkedIn, etc…) sembla també evident que podrà fer per l’empresa un millor paper o servei que un altre.

Així que comenceu a pensar quin són els vostres actius i valors personals i comenceu a posicionar-vos correctament a la xarxa. Jo no tinc cap dubte que avui quan presentem un curriculum vitae a una empresa per obtenir un lloc de treball, ens busquen a internet per veure qui som i com som. Però no us extranyi que, en un futur, el curriculum hagi d’incloure obligatòriament -a més de la vostra formació i experiència-, quina és la vostra reputació online i el grau d’influència a internet, i que aquesta sigui determinant a l’hora d’aconseguir una feina o d’establir el vostre salari. En determinats sectors, aquest és un valor poderós i si no el cuides podries ser des de descartat d’un procés de selecció o, en el cas extrem, acomiadat o relegat en el càrrec.

Aquells que penseu que no és cap tonteria i us interessi conèixer quin és el vostre grau d’influència online, us recomano aquesta eina: Klout