Posts etiquetados ‘periodisme’

periodisme-comunicacióEl post d’avui està dedicat a les relacions tant difícils com necessàries entre les Relacions Públiques i els periodistes i/o bloguers. Una relació que es troba sempre penjant d’aquell fil delicat que sosté tot amor passional: el fil que separa la feina i l’amistat, la professionalitat i l’interès, la franquesa i la utilitat, la confiança i la traïció, l’ètica i l’ego personal… I ho faig després d’haver vist un capítol de Scandal (sèrie de televisió que us recomano) on les relacions entre periodistes i caps de comunicació polítics són tan apassionants que et poden produir un infart.

El que m’ha fet pensar que la comunicació forma part d’un negoci a tots dos bàndols: els caps de comunicació d’empreses, institucions, partits polítics, etc… l’objectiu dels quals es fer arribar les seves accions i les seves versions al bàndol dels mitjans de comunicació per influir en les idees i les percepcions de la ciutadania; i els periodistes i bloguers que busquen ser els primers a aconseguir informació interessant i novedosa capaç d’obrir portades a diaris o blogs i cridar l’atenció dels ciutadans i les seves visites al quiosc o la web que facin sostenible el seu negoci.

L’interès és doble i difícilment avui funcionen un sense l’altre. De fet, en moltes ocasions els gabinets de premsa i comunicació els dirigeixen experimentats periodistes que coneixen a la perfecció no sols als companys periodistes sinó les maneres, les necessitats i les rutines de treball dels mitjans de comunicació. Res ha canviat amb les noves tecnologies més enllà de la diversificació i la rapidesa amb que avui s’ha de treballar a un bàndol i a l’altre.

Però hi ha certes regles i certes límits que mai no es poden trencar ni creuar si volem mantenir l’essencial en totes dues professions: la confiança i la credibilitat. Per això, enumero aquí regles bàsiques que tota persona que es vulgui dedicat a la comunicació ha de saber, tan si és a un costat com a l’altre.

1- No mentir mai. Es millor reconèixer que no pots parlar que negar o mentir sobre un fet. L’honestitat és una regla bàsica per tot tipus de relació però especialment per aquesta.

2- Reciprocitat. Si acceptes un favor, recorda que l’hauràs de tornar.

3- Relació personal. Un cafè, un dinar, una copa… Has de conèixer personalment les persones amb qui treballes, tenir empatia i fer un trucada també per temes personals (una felicitació, un condol, etc.).

4- Exclusives. Són necessàries, ofereixen visibilitat a un costat i reconeixements a l’altre.

5- Tolerància. Ni els periodistes són experts en tot, ni els caps de comunicació tenen sempre tota la informació. S’ha de ser tolerant amb les errades.

6- Possibilitat d’arribar a acords. Tots dos bàndols tenen una feina i uns objectius. Una relació estable i duradera només és possible si hi ha possibilitats d’arribar a acords en certs moments.

7- Coherència. Com en tota relació, la coherència és el que et graranteix que la confiança i la credibilitat es mantingui intacta.

8. Persuació. És el gran pes que decanta la balança de la relació cap un costat o cap a l’altre. Si la resta de punts existeixen, qui domini millor l’art de la persuació (sigui per fer les preguntes oportunes o per donar les respostes més apropiades) serà qui portarà els pantalons de la relació.

Però això que no us preocupi massa, passa a totes les famílies.

periodisme-maite ruiz Ho he de confessar: sóc víctima de l’endogàmia que implícitament comporta la professió periodística. M’encanta parlar de periodisme, del què és i implica aquesta professió, dels origens, del present i del futur i no només m’encanta parlar-ne sinó que m’encanta escoltar parlar companys de professió o gent amb cert criteri. Es per això que fa uns dies vaig assitir a una taula rodona que sota el títol ‘Comunicació i política: La importància dels mitjans de comunicació en la superació de la desafecció política va juntar a Josep Martí, Secretari de comunicació de la Generalitat; Agustí de Uribe–Salazar, president de l’ACCIEP; Francesc-Marc Àlvaro ( La Vanguardia) i Albert Sáez (El Periódico). Malgrat que l’objectiu era parlar sobre la desafecció política i el paper dels mitjans, el debat va derivar -i tots van coincidir a portar-lo cap aquí- en que vivim també una desafacció ciutadana envers els mitjans de comunicació i els periodistes.

I és cert. Fa uns anys quan jo li deia a algú que era periodista, notava en les seves paraules i els seus ulls, una certa admiració, interés, entusiasme, afecte i simpatia. Ja fa un temps, però, que percerbo en dir la meva professió una certa ironia per part de l’interlocutor i un alè que m’indica falta de credibilitat i de respecte atribuïda a la feina que desenvolupem.

Albert Sáez va reconèixer que el monopoli de la comunicació que durant anys han sostingut els mitjans de comunicació els va conduir a certs vicis, dels quals el gremi encara no s’ha sabut desintoxicar: fer creure al públic que els periodistes ho saben tot, que no s’equivoquen mai, que són sempre els primers a assabentar-se de les coses, els primers a explicar-ho… Avui amb internet i les xarxes socials és evident que mantenir aquest discurs és de ximples.

Té sentit llavors el periodisme? Evidentment que si. Perquè el que la societat demanda al periodisme és credibilitat, que es verifiquin els fets, que ens expliquin la complexitat, que s’investigui i es vagi més enllà.

Francesc Mar Alvaro va parlar de buscar els nuclis de veritat, un terme molt encertat per explicar que els fets són els fets, la informació es pot veure des de molts angles, les declaracions polítiques són afirmacions a tenir en compte, les tendències dels mitjans són fins i tot legítimes però el que no es pot perdre, el que ha de buscar el periodisme és el nucli de veritat. I va posar com exemple, el projecte Castor. Els sismes són o no són resultat dels treballs de la plataforma? Aquí no s’hi valen els potsers, la diversitat de fonts o d’estudis, les declaracions a mitges… La missió del periodisme aquí és narrar la veritat i arribar al fons de la veritat. Aquest és el compromís bàsic i essencial de la nostra professió que no té ni internet ni les xarxes socials.

Per tant, per posar fi a la desafecció que senten els ciutadans, proposo:

1- Recuperar la credibilitat. Es l’element fonamental i no ens hauria de fer por reconèixer els errors ni rectificar les informacions amb grans titulars. Penso que les fe d’errates no haurien d’amagar-se en un petit racó al final de pàgina en un Diari sinó tot el contrari, demostrar que rectificar és de sabis i que el que volem oferir és la veritat.

2- Abandonar la informació d’altaveu. L’agenda de l’actualitat no la poden marcar ni els polítics ni els poders econòmics. Hem de recuperar la nostra agenda amb temes propis i deixar de donar tant protagonisme a la declaració i contradeclaració.

3- Demostrar rigorositat i independència. Verificar i contrastar és clau per guanyar-nos el prestigi. No voler correr més del necessari. El cas d’Aznar i l’11-M encara fa molt mal als mitjans que no han sabut recuperar la credibilitat després d’aquelles portades atribuïnt a ETA l’atemptat quan els mitjans internacionals ja parlaven d’Al Qaeda.

4- Preguntar i preguntar. No acceptar compareixènces ni rodes de premsa amb televisió de plasma o sense preguntes. Preguntar és un mandat que té el periodisme. No poder fer-ho atempta directament a la nostra feina i la nostra ètica professional. I ho haig de dir, em fa sentir molta vergonya.

5- Omplir les redaccions i contractar professionals. Despoblar les redaccions és evident que va en contra dels quatre primers punts. Contractar periodistes i encoratjar-los a preguntar i premiar el periodisme d’investigació són les millors armes del bon periodisme.

No tinc cap dubte que aquest periodisme té futur, té lectors i té demanda. El problema és voler vendre gat per llebre a una societat que cada dia té més capacitat d’intel·ecte i raciocini.

periodisme-maite ruiz

gràfic demanda periodistes

Sé que tal com va la professió i per la gran quantitat de col·legues que es troben en aquests moments sense feina o que els acaben d’acomiadar, aquest titular pot semblar ‘inoportú i fastiguejador’. Però sincerament, penso que els periodistes tenen i tindran una gran oportunitat de treball en el futur si bé no serà només en el camp de l’actualitat i els mitjans de comunicació tradicionals sinó en el món de la comunicació.

I ho dic jo que sempre he defensat (i ho segueixo fent) la gran diferència que hi ha entre tots dos costats de l’estreta línia roja que divideix el periodisme i la comunicació corporativa i d’empresa, com dues professions diferents que requereixen vocacions i motivacions diferents però que parteixen d’un mateix principi: el fer arribar el missatge de la manera més planera possible al públic corresponent.

Jo, de vocació inequívocament periodista en el sentit de servei social més estricte, reconec que aquesta entrega i vocació són la meva carta més preuada, el meu valor addicional al currículum, allò que em permet detectar i diferenciar el que pot interessar als mitjans i el què no, el que cal treballar mediàticament i el que cal destinar a altres camins comunicatius… I això no ho pot fer tothom si abans no ha conegut el treball als mitjans, les rutines dels periodistes, els interessos dels caps d’informatius…

I això, cada cop més, ho saben també els que es dediquen a la comunicació corporativa i d’empresa. Les habilitats de redacció, l’agilitat, la fluidesa a l’hora de fer un article, la manera de comunicar periodísticament és cada cop més demandada en aquest món que veuen que l’interès dels ciutadans passa pels continguts de valor (fet que escasseja, per cert) sigui a un diari o un web, un blog, el facebook o la publicitat. Continguts + estratègia és la fòrmula màgica matemàtica que un bon comunicador ha de dominar. Això sí, no pensem només amb la manera de fer del periodisme tradicional, no es tracta ja tan sols de buscar la informació, escriure o explicar bé un història… El món ha canviat i ara cal dominar la comunicació online, les funcions del Community Manager, el poder del SEO, la usabilitat i l’analítica web i també els principis del marketing. I això els que ens dediquem a la comunicació, no ho podem passar per alt.

Perquè això és el que fa que aparegui aquest gràfic que em fa tenir esperança en el futur i que denota ja una tendència, que arribarà també al nostre país. I és que malgrat la forta davallada dels mitjans convencionals i impressos, la demanda de periodistes des del juny de 2007 fins avui va en augment segons aquest quadre de Business Insider perquè no sé si el periodisme ha mort, però les habilitats dels periodistes estic convençuda que van a l’alça.

Plataforma en Defensa de l'Ebre-xarxa socialNi facebook, ni twitter, ni linkedIn… la primera xarxa social propiament dita de les Terres de l’Ebre va ser la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Es cert que avui ja no ens sorprèn a ningú sentir parlar de xarxes socials, de facebook, de twitter, de pinterest, foursquare… Qui més qui menys, és usuari d’una o d’una altra, o de moltes a la vegada.

Però això no era així el 5 de setembre de 2000, quan el Govern del PP amb José Maria Aznar al capdavant, va anunciar el Pla Hidrològic Nacional que previa transvasar 1.050 hectòmetres cúbics anuals d’aigua de l’Ebre a tot el llevant espanyol, des de Barcelona fins Almeria, passant pel País Valencià i Múrcia.

De l’any 2000 fins al 2013 han hagut molts avanços tecnològics que han alterat completament el món del periodisme i la comunicació. Però la Plataforma en Defensa de l’Ebre ja des del principi va captar la necessitar d’entaranyinar una xarxa social en defensa del riu Ebre i va crear una xarxa de contactes i de plataformes locals que, a un nivell més rudimentari però igualment efectiu, va servir no sols per comunicar-se entre ells sinó per crear una gran comunitat. Tan gran que van aconseguir no només visualitzar i posicionar el territori i la gent de les Terres de l’Ebre a Catalunya i arreu del món, sinó també tombar finalment el Pla Hidrològic Nacional.

Així, la Plataforma en Defensa de l’Ebre va començar constituint una xarxa amb diferents nivells que agrupava i comunicava milers i milers de persones. Hi havia quatre nivells:

1- Les assemblees locals -un total de 18- que feien arribar als municipis de les Terres de l’Ebre però també a fora, a Barcelona amb els Jovens en Defensa de l’Ebre, a Girona, al País Valencià… tota la informació, els missatges i les mobilitzacions programades. Recollien -i encara ho fan- els correus electrònics i constituiren una base de dades de més de 5.000 emails que puntualment rebien la informació i eren cridats a les mobilitzacions.

2- Les ONGs. Una base de dades amb més de 400 correus electrònics per generar aliances i treballar internament les estratègies a seguir, des del punt de vista mediambiental, a Catalunya, Espanya i Europa.

3- Els mitjans de comunicació: els locals, per comunitats autònomes, espanyols i europeus… amb contactes de redactors, directors, freelance, fotogràfs, càmeres… que permetien mostrar al món i viralitzar la imatge i la força de la Plataforma.

4- Ebrencs. Un grup d’activistes que neix com a comunitat virtual pròpiament dita i que es relacionen a través de Yahoo. Manel Zaera, al capdavant, crea ebrencs.com, un blog amb informació de l’Ebre i de la lluita antitransvasament del qual avui queda només un recull de titulars però que en el seu moment es convertí en el principal mitjà antitransvasament. ‘Molts vam ser els que vam posar-nos internet i ens vam crear un correu electrònic només per formar part de la PDE i assabentar-mos del què passava i de les mobilitzacions’, assegura Susanna Abella, portaveu de la PDE.

I així, de manera espontània, es va teixir una xarxa ciutadana que creixia i creixia silenciosament i estenia el nus i aquell color blau tan característic per tot Catalunya, País Valencià, Aragó, Galícia, però també per Europa. Potser mai van tenir aspiracions econòmiques com Mark Zuckenberg amb facebook, però sí van tenir la seua força. Una força que va menyspreuar tant el PP com CiU fins a veure les magnituts de les multitudinàries manifestacions antitransvasament a Barcelona, Saragossa, Madrid o a Brusel·les. I que va posicionar ràpidament a la resta de partits, llavors a l’oposició, que van constituir un front institucional contra el PHN i que va obligar Zapatero a prometre electoralment la derogació del transvasament de l’Ebre si guanyava les eleccions, fet que va complir només ser nomenat president.

lo riu es vida 6-6-2010

Avui, quan el nou Pla Hidrològic de Conca amenaça de nou la supervivència del Delta de l’Ebre, quan s’obre la porta de nou als transvasaments mitjançant el mercadeig de l’aigua pel regadiu, quan governa de nou el PP i Arias Cañete -aquell ministre que va dir allò que el PHN s’aprovaria per ous i que seria un passeig militar-. Avui, la Plataforma en Defensa reactiva la seva xarxa social i l’amplia amb facebook i twitter @PDE (amb més de 5.600 seguidors). ‘Ens vam adonar que arran de la crisi dels mitjans de comunicació i tot el que això representa, ens calia un canal propi. I el facebook i twitter ens permet mantenir el contacte amb la ciutadania‘, explica Manolo Tomàs, també portaveu de la PDE.

No obstant, els correus electrònics i l’Skype són encara avui per ells la manera més segura per treballar i comunicar-se. ‘Internament tenim la nostra pròpia xarxa. El facebook i el twitter són el nostre canal de comunicació extern‘. Un canal que, assegura, és més que mai necessari davant la dràstica davallada de periodistes professionals i també pels interessos de les empreses i els grups mediàtics que, fruit de la crisi, depenen i estan collats cada dia més per algunes empreses com poden ser el CAT, AGBAR o La Caixa, entre d’altres.

M’TED-idees que val la pena difondreha alegrat veure com La 2 de TVE ha inclòs a la seva graella un programa que, donat el seu èxit internacional als Estats Units i a tot el món a través de la xarxa, ja trigava a arribar a casa nostra. Sota el concepte de Bones Idees TED s’emetran 13 capítols (ja s’han emès cinc) inspirats en les TED Talks. Pels qui no ho coneixeu, TED  (Technology, Entertainment, Design) és una organització sense ànim de lucre dedicada a compartir idees que com li ells diuen: ‘ideas worth spreading‘ (val la pena difondre).  Es pot parlar de tot: ciència, art i disseny, política, educació, cultura, negocis, tecnologia i es desenvolupa en un format d’entreteniment: amb miniconferències de 20 minuts en un escenari i retransmeses online perquè arribin a tot el món. Els ponents no poden rebre cap remuneració econòmica i han de presentar les seves idees de la manera més innovadora i atractiva. Entre els conferenciants hi hagut l’expresident dels Estats Units, Bill Clinton, diversos Premis Nobel com James D. Watson, Murray Gell-Mann, i Al Gore (diuen que va idear el seu documental Una veritat incòmoda a partir de la seva ponència a TED); el cofundador de Microsoft, Bill Gates, els fundadors de Google,  Sergey Brin i Larry Page, però també persones més desconegudes però alhora igual d’interessants o exitoses, tot i que a un altre nivell.

Hi ha més de 1.400 TED Talks disponibles a Youtube, traduïdes a 90 idiomes i de descàrrega gratuïta des de l’any 2005. Els resultats són espectaculars perquè compten ja amb més de 1.000 milions de visualitzacions. I és que el secret està d’una banda en el contingut: són xerrades inspiradores, apassionants, didàctiques, engrescadores i que afavoreixen el coneixement compartit a través de les xarxes socials (Youtube, Facebook, Twitter). Un exemple de com els bons continguts poden atreure les masses i el bon ús d’internet pot crear cultura i coneixement més enllà de qualsevol frontera o idioma.

TVE ha arribat a un acord amb TED per crear un versió espanyola televisiva amb una selecció d’algunes de les millors TED Talks i a través d’elles descobrir-nos que hi ha ciutadans aquí també capaços de transformar i millorar la nostra societat i, el més important, estimular-nos a tots a participar en la construcció del futur. Un estímul que ens fa falta a tots. No us ho perdeu!

Ah! S’emet els diumenges a les tres de la tarda i els dimarts a les dotze i quart de la nit per La 2. Però també els podeu veure a la web.

I com que no puc evitar-ho, aquí us deixo un enllaç amb cinc TED Talks sobre periodisme: TED TALKS

El 198periodisme.jpg3 l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el 3 de maig com a Dia Mundial de la Llibertat de Premsa amb la intenció de reconèixer la necessitat d’una premsa lliure, plural i independent com a component essencial de tota societat democràtica. Avui, 3 de maig, commemorem la declaració de Windhoek sobre la llibertat en l’exercici del periodisme i la feina que fan els professionals per informar les seves societats, de vegades fins i tot arriscant les seves vides.

Avui, per tant, és un dia de reflexió sobre l’exercici de la nostra professió i jo em pregunto com d’informats estem i quin control dels poders públics exercim a Espanya tenint en compte les darreres dades facilitades per la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) que xifra en 4.800 els periodistes que van perdre la feina a Espanya en el 2012 i, per tant, ja sumen més de 10.000 els periodistes aturats i amb prop d’un centenar de mitjans tancats.

I és curiós que si en el Dia Mundial del Medi Ambient, el Càncer, la Dona, la Joventut o, tan s’hi val, fins i tot Sant Jordi… és habitual l’aparició de tots els polítics davant els micròfons fent declaracions solemnes i reivindicatives sobre l’afer en qüestió, mostrant el seu suport i anunciant accions en defensa de… És curiós veure el silenci que provoca en els polítics la reflexió avui ‘Sense periodistes, no hi ha periodisme. Sense periodisme, no hi ha democràcia’. Ho ha denunciat en un comunicat la FAPE.

Sobretot perquè ells, els polítics, s’alcen com els màxims representants de la democràcia i n’haurien de ser els principals defensors. I habitualment, parlen amb els periodistes, es prenen un cafè, s’hi fan rialles… però tots, en el fons, sabem que els som molests. Que no els agrada que els preguntin, que els demanin sobre la seva feina ‘pública‘, sobre la seva gestió ‘pública’, sobre el què cobren o el que es gasten i com s’ho gasten, malgrat que són diners ‘públics’.

Si, avui hi hagut moltes declaracions institucionals de periodistes (FAPE, Col·legis de Periodistes, Mitjans de Comunicació) però cap de polítics ni administracions públiques i poques, també cal dir-ho, dels grans mitjans, que evidencien així la complicitat amb el poder i la distància amb la redacció. Una menció especial vull fer a la carta enviada pels sindicats al president Artur Mas.

Aquest silenci, intencionat diria jo, deixa entreveure el poc interès que desperta un dret fonamental com és la llibertat d’opinió i el dret a la informació en els nostres màxims representants. Tampoc es que descobreixi res de nou perquè ens ho demostren cada dia quan fugen i es neguen a respondre als periodistes, quan convoquen rodes de premsa sense preguntes o darrera una pantalla, quan justifiquen acomiadaments tot menyspreuant les feines dels professionals o quan hi posen traves i més traves al treball dels periodistes.

Per això, un dia com avui, hem d’aixecar la veu, hem de dir prou i hem de defensar el #periodigno.

Comunicat de la FAPE

Comunicat del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Comunicat del Sindicat de Periodistes

logo GoogleQue internet no és gratis crec que a hores d’ara ja tots en som conscients. Es cert que hem avançat i molt en la filosofia de programari lliure i de compartir continguts. Però res és gratis, cada programa que utilitzem, cada xarxa social a la que ens inscribim, cada aplicació o joc que ens baixem i ens registrem… ens cobren. No diners, no. Quelcom molt més valuós: Informació, les nostres dades personals, que immediatament són traslladades a una base de dades que es posa a la venda de les agències, les marques comercials o tot aquell qui ho requereixi i pagui per elles.

El rey del negoci a internet és, sens dubte, Google qui fa de les nostres dades i les nostres visites el seu model de negoci. Google és la pàgina més visitada d’internet, el Goliat de la comunicació. La compañía californiana Google va obtenir un benefici net de 10.737 milions de dólars al 2012, un 10 per cent més que l’any anterior. En total va ingressar 50.175 milions de dólars mitjançant la venta de publicitat per interessos, o el que també s’anomena publicitat contextual (segons l’històric de navegació).

Mai en la història un mitjà de comunicació ha obtingut un marge de benefici tan elevat.

Google et facilita la recerca de continguts (en base als seus criteris) però els continguts, és clar, són d’altres: d’empreses, companyies, particulars, bloguers i sobretot de mitjans de comunicació. Diuen que vuit de cada 10 continguts que circulen per internet procedeixen de la premsa. Per això no és d’extranyar que donat el moment de crisi que viu tot el sector editorial avui dia s’hagi declarat la guerra al gran Google. Premsa vs Google. L’Associació d’Editors de Diaris Espanyols (AEDE) li exigeix a Google que pagui un cànon per enllaçar els seus contiguts i beneficiar-se d’ells per fer negoci en el camp de la publicitat. Es l’inici d’una lluita que portarà cua, com ja està fent en d’altres païssos però que de guanyar-la podria ser l’inici de la recuperació del model de negoci dels mitjans de comunicació basat, com ha de ser, en els continguts de qualitat per atraure lectors, públicitat i al gran Google.

stop desnonaments periodisme

Fa poc més d’un any vaig escriure El tsunami de la crisi arrassa el periodisme ebrenc amb l’objectiu de posar de manifest i aixecar l’alerta de la delicada situació que estava vivint el món del periodisme i els perills del seu desmantellament, especialment en els territoris perifèrics com les Terres de l’Ebre, allunyats dels grans centres econòmics, culturals i polítics. A nivell local, l’acomiadament de periodistes va començar com un degoteig en els mitjans privats i ocasionalment algun de públic però ja es percibia el perill de convertir-nos en un territori desemparat d’informació constant, veraç, compromesa i de qualitat. Ara, un segon tsunami provocat per la CCRTV sagseja l’Ebre que perd els corresponsals de TV3, CatRàdio i previsiblement (encara no s’ha fet l’anunci oficial) de bona part de l’Agència Catalana de Notícies (ACN).

‘Són les conseqüències de la crisi’, argumentarà algú. I és cert, la crisi ha colpejat durament al sector periodístic. Segons l’informe del Col·legi de Periodistes de Catalunya que podeu llegir en el darrer número de la Revista Capçalera, només al 2012 s’han destruït 3.670 llocs de treball i el Servei d’Ocupació de Catalunya registrava al febrer 1.769 periodistes buscant feina. Dessolador. Dramàtic. Esgarrifós i més.

Però que no us enganyin amb l’argument de la crisi. Una cosa és la crisi i l’altra, l’excusa de la crisi. Mitjans públics i privats es recolzen en la pèrdua d’ingressos per argumentar la necessitat de retallar personal. Irònic, llavors, que es proposi una “retallada piramidal inversa” on les categories més baixes són les més afectades per les retallades i ens carreguem així i sense que ens tremoli el braç als petits corresponsals de comarques que treballen 30 dies i 24 hores, si cal, amb vocació de servei, per no deixar la població desinformada mentre paguem quantitats irreverents a ‘presentadors estrella’ com el Manel Fuentes (entorn als 700.000 euros) o mantenim en secret els salaris dels consellers, el president de la CCMA i els directors de TV3 i Catalunya Ràdio (CCOO denuncia que els directius de la CCMA cobren més que els consellers). ¿Es això una bona gestió pública? ¿Són aquests els objectius dels mitjans de comunicació públics? Perquè jo pensava que l’objectiu era informar i mantenir la població informada, donar visibilitat a tots els territoris del país, fer el corresponent control de la cosa pública, avançar-se i ‘destapar temes’. I jo em pregunto com, en el cas de Catalunya Ràdio per exemple, quatre treballadors de la xarxa interna podran fer la mateixa feina que la trentena de corresponsals que treballaven fins ara.

I es curiós que l’opció escollida per la CCRTV sigui tan contrària als consells que dónen tots els experts en comunicació i emprenedoria d’arreu. Diuen: Per recuperar l’audiència i el model de negoci (els ingressos de lectors i publicitat) el que cal primer és construir una oferta variada basada en la informació de qualitat i d’interés per a la ciutadania. Primer, periodisme. Segon, creativitat i imaginació per diferenciar-se. I tercer, no estirar més el braç que la mànega. I només així es recuperaran els ingressos. Només si s’inverteix en els continguts i el bon periodisme, podrem tenir en el futur el suport dels lectors i dels anunciants.

Però no cal que us digui qui perd i qui guanya amb tot això. Perd la ciutadania que en deixar de tenir informació és més fàcilment manipulable. I guanyen els poders fàctics, els polítics, que a menys periodistes, menys pressió i menys control. Però sobretot perd el territori que deixarà de tenir visibilitat, de donar a conèixer els seus actius, les costums i tradicions.

Per això us dic: Parem els desnonaments periodístics! #Sosperiodismeebrenc