Posts etiquetados ‘crisi’

periodisme-comunicacióEl post d’avui està dedicat a les relacions tant difícils com necessàries entre les Relacions Públiques i els periodistes i/o bloguers. Una relació que es troba sempre penjant d’aquell fil delicat que sosté tot amor passional: el fil que separa la feina i l’amistat, la professionalitat i l’interès, la franquesa i la utilitat, la confiança i la traïció, l’ètica i l’ego personal… I ho faig després d’haver vist un capítol de Scandal (sèrie de televisió que us recomano) on les relacions entre periodistes i caps de comunicació polítics són tan apassionants que et poden produir un infart.

El que m’ha fet pensar que la comunicació forma part d’un negoci a tots dos bàndols: els caps de comunicació d’empreses, institucions, partits polítics, etc… l’objectiu dels quals es fer arribar les seves accions i les seves versions al bàndol dels mitjans de comunicació per influir en les idees i les percepcions de la ciutadania; i els periodistes i bloguers que busquen ser els primers a aconseguir informació interessant i novedosa capaç d’obrir portades a diaris o blogs i cridar l’atenció dels ciutadans i les seves visites al quiosc o la web que facin sostenible el seu negoci.

L’interès és doble i difícilment avui funcionen un sense l’altre. De fet, en moltes ocasions els gabinets de premsa i comunicació els dirigeixen experimentats periodistes que coneixen a la perfecció no sols als companys periodistes sinó les maneres, les necessitats i les rutines de treball dels mitjans de comunicació. Res ha canviat amb les noves tecnologies més enllà de la diversificació i la rapidesa amb que avui s’ha de treballar a un bàndol i a l’altre.

Però hi ha certes regles i certes límits que mai no es poden trencar ni creuar si volem mantenir l’essencial en totes dues professions: la confiança i la credibilitat. Per això, enumero aquí regles bàsiques que tota persona que es vulgui dedicat a la comunicació ha de saber, tan si és a un costat com a l’altre.

1- No mentir mai. Es millor reconèixer que no pots parlar que negar o mentir sobre un fet. L’honestitat és una regla bàsica per tot tipus de relació però especialment per aquesta.

2- Reciprocitat. Si acceptes un favor, recorda que l’hauràs de tornar.

3- Relació personal. Un cafè, un dinar, una copa… Has de conèixer personalment les persones amb qui treballes, tenir empatia i fer un trucada també per temes personals (una felicitació, un condol, etc.).

4- Exclusives. Són necessàries, ofereixen visibilitat a un costat i reconeixements a l’altre.

5- Tolerància. Ni els periodistes són experts en tot, ni els caps de comunicació tenen sempre tota la informació. S’ha de ser tolerant amb les errades.

6- Possibilitat d’arribar a acords. Tots dos bàndols tenen una feina i uns objectius. Una relació estable i duradera només és possible si hi ha possibilitats d’arribar a acords en certs moments.

7- Coherència. Com en tota relació, la coherència és el que et graranteix que la confiança i la credibilitat es mantingui intacta.

8. Persuació. És el gran pes que decanta la balança de la relació cap un costat o cap a l’altre. Si la resta de punts existeixen, qui domini millor l’art de la persuació (sigui per fer les preguntes oportunes o per donar les respostes més apropiades) serà qui portarà els pantalons de la relació.

Però això que no us preocupi massa, passa a totes les famílies.

Que el periodisme va de cap a caiguda, que perd audiència, lectors, compradors i publicitat a cada minut és quelcom que hem comentat molts cops en aquest blog. Cap on anem? Ningú ho sap encara però jo avui vull destacar dos projectes que em semblen que són el futur de la professió. Es cert que hem parlat molts cops de la importància dels continguts de qualitat per poder diferenciar-nos i destacar per sobre de la gran massa d’informació que trobem ‘gratis’ a la xarxa. Però si als continguts de qualitat, li afegim la innovació amb el format, la presentació diferenciada i l’aposta pels mitjans digitals, jo penso que l’èxit està garantit.

Això és el que va fer ahir el diari ARA per celebrar el seu tercer aniversari. Una proposta de diari interactiu que et presenta els continguts de manera diferent, amena, visual, interactiva, amb valor afegit. Una web interactiva per resumir el més destacat del que ha publicat l’ARA durant l’últim any. Una mostra que els continguts no són efímers i que es poden recuperar i posar en valor amb l’ajuda de les noves tecnologies.

ara-periodisme-3 anys

I un segon projecte interessant ens el presenta El País amb un reportatge a l’estil de Snow Fall (que va publicar The New York Times) sobre els desnonaments a Espanya: En la Calle. Un reportatge humà en profunditat amb un format innovador que fa que els continguts siguin encara més rellevants. Reportatges increíbles que podrien ser llibres, documentals, pel·lícules… i que posen de relleu una manera diferent de fer i presentar els continguts periodístics.

El Pais-periodisme

Periodisme pur en estat de reinvenció i amb una aposta, per fi, ferma pels nous formats més enllà del paper. Què en penseu?

El 198periodisme.jpg3 l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el 3 de maig com a Dia Mundial de la Llibertat de Premsa amb la intenció de reconèixer la necessitat d’una premsa lliure, plural i independent com a component essencial de tota societat democràtica. Avui, 3 de maig, commemorem la declaració de Windhoek sobre la llibertat en l’exercici del periodisme i la feina que fan els professionals per informar les seves societats, de vegades fins i tot arriscant les seves vides.

Avui, per tant, és un dia de reflexió sobre l’exercici de la nostra professió i jo em pregunto com d’informats estem i quin control dels poders públics exercim a Espanya tenint en compte les darreres dades facilitades per la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) que xifra en 4.800 els periodistes que van perdre la feina a Espanya en el 2012 i, per tant, ja sumen més de 10.000 els periodistes aturats i amb prop d’un centenar de mitjans tancats.

I és curiós que si en el Dia Mundial del Medi Ambient, el Càncer, la Dona, la Joventut o, tan s’hi val, fins i tot Sant Jordi… és habitual l’aparició de tots els polítics davant els micròfons fent declaracions solemnes i reivindicatives sobre l’afer en qüestió, mostrant el seu suport i anunciant accions en defensa de… És curiós veure el silenci que provoca en els polítics la reflexió avui ‘Sense periodistes, no hi ha periodisme. Sense periodisme, no hi ha democràcia’. Ho ha denunciat en un comunicat la FAPE.

Sobretot perquè ells, els polítics, s’alcen com els màxims representants de la democràcia i n’haurien de ser els principals defensors. I habitualment, parlen amb els periodistes, es prenen un cafè, s’hi fan rialles… però tots, en el fons, sabem que els som molests. Que no els agrada que els preguntin, que els demanin sobre la seva feina ‘pública‘, sobre la seva gestió ‘pública’, sobre el què cobren o el que es gasten i com s’ho gasten, malgrat que són diners ‘públics’.

Si, avui hi hagut moltes declaracions institucionals de periodistes (FAPE, Col·legis de Periodistes, Mitjans de Comunicació) però cap de polítics ni administracions públiques i poques, també cal dir-ho, dels grans mitjans, que evidencien així la complicitat amb el poder i la distància amb la redacció. Una menció especial vull fer a la carta enviada pels sindicats al president Artur Mas.

Aquest silenci, intencionat diria jo, deixa entreveure el poc interès que desperta un dret fonamental com és la llibertat d’opinió i el dret a la informació en els nostres màxims representants. Tampoc es que descobreixi res de nou perquè ens ho demostren cada dia quan fugen i es neguen a respondre als periodistes, quan convoquen rodes de premsa sense preguntes o darrera una pantalla, quan justifiquen acomiadaments tot menyspreuant les feines dels professionals o quan hi posen traves i més traves al treball dels periodistes.

Per això, un dia com avui, hem d’aixecar la veu, hem de dir prou i hem de defensar el #periodigno.

Comunicat de la FAPE

Comunicat del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Comunicat del Sindicat de Periodistes

transparenciaFa uns dies que vaig rebre un correu amb un article titulat ¿Rajoy es tonto y analfabeto? de Lucía Etxebarria. Ella mateixa ho avança: ‘Es un títol per cridar l’atenció’. Però, malgrat la seva extensió, us asseguro que no té desperdici ja que reflexa perfectament el pensament del ciutadà emprenyat – o potser ja podríem dir-li cabrejat- després de veure la que ens està caient: crisi econòmica, estafes bancàries, atur, corrupció política, desnonaments, prevaricació, enxufismes, d’indults injustificables…

L’article arrenca així: ‘Si li foten 22 milions (suposem que força més, perquè això és la punta de l’iceberg) i vostè ni se n’adona, és un ximple. Si al seu partit corren els sobres de diner negre com la cocaïna en un afterhours i vostè ni se n’assabenta, és un ximple. Si vostè veu normal que el marit d’Andrea Fabra, escollit a dit, triés per gestionar les anàlisis clíniques de la Comunitat l’empresa de la qual és conseller, i que quan encara ocupava el càrrec a la Comunitat, decidís privatitzar aquestes anàlisis; si vostè veu normal l’afer de l’àtic a Marbella del senyor González, vostè és un ximple. I si vostè és un ximple, em pregunto com s’ho farà per traure’ns de la crisi. Ah… que no ens hi ha tret. Ah… que estem pitjor que abans. Ah… que estan vostès tancant urgències, privatitzant la sanitat, denegant beques escolars i fent fora la gent de les seues cases…‘. El podeu llegir sencer a AllegraMag-Revista Digital.

I en menys de 20 dies s’ha estés com la pòlvora… s’han multiplicat els correus, les publicacions en blogs, les visites a Google, els twits, els comentaris, els shares i likes a facebook… en menys d’un mes un article publicat a la xarxa ha arribat a un percentatge de població envejada per qualsevol dels mitjans convencionals (premsa, radio i televisió). Aquest poder de difusió i comunicació que ofereix la xarxa és el que més temen els poders polítics avui dia. És lliure i es multiplica ràpidament, ja no entèn de classes socials, edats ni de nivells culturals. Avui qui més qui menys disposa d’internet i ordinador a casa (68% el 2012 segons la darrera enquesta TIC de 2012) o a la feina, i a diferència de les grans indústries editorials no hi ha interés polític ni econòmic que els pugui pressionar. I aquest és el gran poder d’internet i les xarxes socials amb una capacitat de propagació i expansió brutal i imparable que permet al ciutadà parlar i comunicar-se com mai abans. Ho va demostrar la Primavera àrab i malgrat que en tots els païssos s’està buscant la forma de regular (per controlar) aquesta lliure i ràpida compartició de continguts, el cert és que la tecnologia corre a major velocitat i cada dia surten al mercat noves xarxes i applicacions que dónen al ciutadà una versió millorada i avançada per compartir i intercanviar informació en totes les seves versions (articles, fotografies, videos, audios, presentacions…). Digues-li SMS, facebook, twitter, whatsapp, line, instagram, slideshare o com vulguin… però el cert és que ja no hi ha marxa enrere i avui preguntar-se si és Rajoy un tonto i un analfabet no és només un article punyenc del’escriptora Lucia Etxebarria, és també una manera ciutadana de demostrar públicament el seu enuig i irritació per una situació inacceptable, insostenible i vergonyosa. Com bé diu Etxebarria: ‘Informació és coneixement. Coneixement és sabiduria i sabiduria és poder’.

Ha arribar l’hora de rebel·lar-se i exigir una LLei de Transparència i una Llei Anticorrupció. Perquè no fer-ho seria innegablement de ‘tontos’ i analfabets.

periodisme-maite ruizReflexions i debat sobre el periodisme i la seva funció social. La IV Assemblea de Periodistes, organitzada pel Sindicat de Periodistes de Catalunya dissabte 16 de juny a Barcelona va cloure amb un manifest que reivindica la funció social del periodisme. I tot just avui, 17 de juny, quan es celebren els 40 anys del cas Watergate, aquesta funció social hauria de tenir més sentit que mai.

En la jornada van participar Silvia Cobo, columnista al diari on line Economia digital; Pere Rusiñol, exredactor del diari Público, i Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura i Comunicació i professor de la UAB. Tots van coincidir a reflexionar sobre la greu situació actual que viu el periodisme, immers en la crisi que afecta tots els seus àmbits, la gran quantitat d’acomiadaments produïts en els darrers anys, el gran nombre de professionals que surten any rere any de les universitats sense possibilitats de ser adquirits pel mercat laboral i, en definitiva, sobre el futur de la professió. ‘Hi ha massa universitats de Periodisme, massa futurs periodistes per al nostre mercat laboral‘, ens diuen. ‘El periodisme també ha viscut una bombolla de mitjans‘, afegeixen. Sindicats professionals, Col·legis Oficials, Universitats, doctors, catedràtics, experts, intel·lectuals…. i ho dieu ara això? On ereu fa cinc anys? Per què no ho vau advertir?

L’escàndol del Watergate ha estat un dels grans exemples de la funció de control polític que fa el periodisme, el cas més explicat a totes les Universitats de Periodisme i una clara mostra de la necessitat d’aquesta professió.

I no va ser només un èxit periodístic del Washington Post i els seus periodistes dedicats a la investigació. Va ser un èxit de la ciutadania que es va assabentar de tota la trama de corrupció i això li va permetre ser crítica i decidir (votar) amb llibertat. I va ser també un èxit polític perquè va atemorir i demostrar als qui tenien el poder i es creien ‘intocables’ que això no era així.

Avui periodistes dedicats a la investigació en aquest país en queden pocs i els pocs que queden, ho són vocacionalment i difícilment treballen en mitjans de comunicació. Un exemple n’és el cas Wikileaks.

Per això em pregunto: Què quedarà del periodisme? Es possible encara un ‘Watergate’? I qui en surt guanyant i qui perdent de tot plegat? Haurem de seguir reflexionant…

El periodisme es reivindica (TV3)

Watergate, 40 anys després (TV3)

 

 

periodisme-maite ruizJa hi tornem a ser. Portem quatre anys d’acomiadaments continuats i ja tenim aquí una nova onada de periodistes al carrer provinents de dos grans emissores de Ràdio.

Una, Cadena SER, que acaba d’anunciar la voluntat de fer fora a 200 treballadors més, set mesos després de l’últim ERO que ja va afectar a 258 professionals. I això no és tot. Resguardant-se sota el paraigua de la crisi de la publicitat i la caiguda dels ingressos, Prisa Radio també anuncia retallades salarials per als que quedin. Des d’aquí, la meva sincera solidaritat amb els companys i companyes de Cadena SER. Els sindicats ja han anunciat mobilitzacions: des de la convocatòria d’una jornada de 24 hores de vaga a tots els centres de Prisa Ràdio a l’Estat, la reprovació de Juan Luis Cebrián, conseller delegat del grup Prisa i una proposta de mobilització dels treballadors durant la propera junta d’accionistes del grup. Però més important que tot això, em sembla fantàstica la iniciativa de redactors i redactores -els més valents, es clar- que des d’avui han decidit no signar les seves cròniques -ni per antena ni per web- en mesura de protesta, així com no fer ni una sola hora extra, per dir-ho d’alguna manera, ja que ni són reconegudes ni remunerades. I no és per a menys, perquè cal recordar que l’acord signat per ambdues parts en el passat ERO impedeix realitzar nous acomiadaments col·lectius durant un període de 18 mesos, és a dir, fins al mes d’abril de 2013. Un acord que la direcció de l’empresa ha decidit saltar-se a la brava -i amb l’ajuda de la nova reforma laboral- i que ha portat al comitè ha interposar ja una demanda davant l’Audiència Nacional per incompliment. Aquest és el panorama del Prisa Ràdio-Cadena SER. Més periodistes al carrer, més periodistes mal pagats, però… això sí, els sous dels directius s’amaguen, no sigui que ens escandalitzessim, que segur que sí.

I, per un altre costat, tenim els companys i companyes de COMRàdio. L’empresa podria acomiadar fins al 30% dels seus treballadors fixos, segons les dades d’un informe de viabilitat que ha de ser valorat per una comissió de la Diputació de Barcelona en el termini de dos mesos. Actualment la plantilla la formen 78 persones. L’informe proposa l’externalització de més serveis i la fusió en una sola societat mercantil de la Xarxa Audiovisual Local (XAL), que acull la Xarxa de Televisions Locals i La Malla, amb COMRàdio. No ens hem d’enganyar. Aquí d’una banda el que es pretén és enriquir els interessos privats per la via de la contractació externa i també, per descomptat, deixar espai al Grup Godó. I qui n’és el perjudicat? De nou, els periodistes.

The Buggles deien, als anys 80, que el video acabaria amb l’estrella de la ràdio. No va ser així. Però potser ho facin ara les decisions de grups empresarials i polítics….

 

crisi-periodisme-maite ruizJa tenim els primers resultats de 2012 pel que fa al mercat publicitari als mitjans de comunicació i, com era d’esperar, no són gens optimistes sinó tot el contrari: el 2012 encara serà pitjor per als mitjans i per al periodisme.

Els diaris han perdut al voltant d’un 25 per cent d’ingressos, la televisió un 35 per cent i els únics que creixen, tot i que menys del que esperaven, són els mitjans digitals. Tot i així el creixement del 6,4 per cent a internet no compensa, ni de lluny, les pèrdues. Les previsions per a la resta de l’any encara empitjoren i els periodistes tremolem davant l’esperada nova allau d’acomiadaments.

Totes les dades i reflexions al respecte ens les ofereix Juan Valera al seu blog. Periodistes d’arreu… això és el que,  si no reaccionem i es produeix un canvi radical en el model de negoci, ens depara el futur.

Qui s’ha venut el món? es preguntava Nirvana… també jo.

periodisme a les Terres de l'EbreL’evolució dels mitjans de comunicació ja fa temps que evidencien que el periodisme està atravessant una greu crisi o que, almenys, està patint una mutació, cosa que fa que el seu exercici sigui cada vegada més difícil i problemàtic. N’hi ha que parlen de la seva desaparició. A mi, perdoneu-me per ser una romàntica, però crec que les vocacions no es perden (més enllà d’alguna d’eclesiàstica) perquè es porten a dins i el periodisme no desapareixerà mentre hi hagi periodistes amb essència.

Però una altra cosa són els mitjans. Quins mitjans sobreviuran? Guanyaran la batalla els anomenats mitjans convencionals com els diaris, la ràdio, la televisió, les revistes al món digital d’internet. Es tracta només d’adaptar els mitjans a les noves tecnologies? N’hi haurà prou amb la informació dels blogs i les xarxes socials o els canals patrocinats per satisfer les necessitats dels ciutadans, per complir amb el dret constitucional d’estar informat? I quin és el paper del periodista en aquest entorn?

Sens dubte, estem en un moment de múltiples reflexions. De fet, personalment crec que arriben tard i ja fa temps que col·legis professionals, professors, experts de la comunicació i universitats haurien d’haver fomentat aquest debat pública, seriosa i responsablement. Ara, enmig d’una crisi econòmica sagsejadora, el debat es fa molt més difícil d’abordar perquè més enllà de la necessitat, les funcions, el paper dels periodistes i els formats, s’hi barreja la pela, els interessos econòmics i financers, les relacions amb el poder i la política, la dependència a un lloc de treball…

Malgrat tot la reflexió existeix i jo avui us vull destacar dos actes que volen contribuir a parlar del moment que atravessa el periodisme i a definir el seu futur.

D’una banda, avui han començat a la facultat Blanquerna de Barcelona unes jornades amb el títol de Més per menys! Comunicar en un món «low cost», on es vol reflexionar sobre el paper de la comunicació davant els canvis que s’estan produint. En total, unes 20 taules rodones analitzaran el futur del periodisme i dels grups de comunicació, les experiències low cost en l’audiovisual, els nous formats de producció, els nous models de negoci, els nous perfils professionals, les noves formes de creació, el finançament de la publicitat i la cobertura informativa en temps de crisi, entre d’altres. Per cert que en el marc de les jornades aquest vespre el periodista Jordi Évole (i aprofito aquí per declarar-me públicament fan del follonero) rebrà el premi al millor comunicador 2011.

I en clau més territorial, dissabte 17 de març el Casal Popular Panxampla celebra una sessió vermut sota el títol La crisi del periodisme i el dret a la informació per parlar també de com afecta aquesta crisi a les Terres de l’Ebre. Serà a les 12.00h. No us ho perdeu perquè sobre els múltiples acomiadaments que s’han produït al territori ja n’hem parlat però serà bo avaluar quin efectes està tenint al territori ara que ja hem començat a notar la davallada informativa i la manca de cobertura a les Terres de l’Ebre per part dels mitjans privats (el PuntAvui ha passat de tenir dos pàgines a tenir una obertura o un simple breu) i dels mitjans públics com Catalunya Ràdio i TV3 que al tractar-se de periodistes autònoms que cobren per peça, han aplicat directament la política de la retallada territorial. Però no només això, els mitjans locals també apreten a les redaccions insuficientment poblades, fet que provoca que els periodistes difícilment poden sortir de la redacció i que, per tant, s’imposi la informació institucional de les notes de premsa o la que els arriba gravada en una cinta de vídeo.

Crisi econòmica, editorial, tecnològica, deontològica… n’haurem de parlar i veure si el periodisme com s’ha entès fins ara s’hauria de quedar o marxar, com deien els Clash…