pantalla ordinador google Aquest cap de semana em van sorpendre uns amics en comentar-me amb tota normalitat que una de les seves aficions preferides i a la que major temps dediquen en les seves hores lliures és googlejar. I no em vaig sorprendre per l’afició en sí, perquè ja sabem que cada cop és més el temps que dediquem a Internet  i a les xarxes socials. He trobat aquest article que assegura que els que tenim accès a internet dediquem aproximadament 375 minuts al dia a la xarxa. I  en aquestes més de sis hores, què fem? Doncs, estem a les xarxes socials (68 minuts), editem documents i fotos (38 minuts) i naveguem per internet sense més (51 minuts).

El que em va sorprendre va ser el terme utilitzat: googlejar o guglejar. El vaig buscar al web de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Real Acadèmia Espanyola i res, cap resultat. Després a dos webs indispensables pels qui treballem amb el llenguatge: Optimot de la Generalitat de Catalunya i Fundeu, un projecte de l’agencia EFE i el BBVA que et permet fer consultes urgents. I és a Fundeu, on trobo la primera referencia al terme. I diu: «Googlear» (o «guglear»). Estos dos términos son muy comunes en el argot de la computación. ¿Podemos considerarlos correctos? No son parte del lenguage culto pero hoy en día los usa mucha gente. ¿Qué alternativas podemos usar en español?  Prefiero decir «consultar en Google» que decir «guglear» o «googlear».

Molt bé, em queda clar però tots sabem que la llengua és viva i que, sortosament, sempre evoluciona i s’aplica més ràpidament que la normativa. Si la ciutadania empra la paraula googlejar amb normalitat, l’hem d’ignorar?

Descobreixo que els diccionaris anglosaxons, com el Merrian-Webster,ha decidit incloure el terme  «to google» en la seva última edició tot i que això no ha fet massa gràcia als propietaris del cercador que temen perquè la marca es converteixi en un genèric. Ho explica fins i tot la wiquipèdia.

I és que no hi ha dubte: a España el 90% de les cerques a internet es fan utilitzant Google. Es per això que s’ha estès tant el terme, que la ciutadania l’utilitza, també els mitjans de comunicación, els blogs, a les xarxes… La primera referència escrita diuen que va ser d’Enrique Dans l’any 2001. La pregunta ara és, quant trigarà a ser acceptada pels acadèmics?

ana botellaEsta setmana ha estat una setmana intensa políticament parlant i això s’ha fet notat i molt a les xarxes socials. I és que la força que alguns temes prenen a les xarxes socials ja no se sap si és per l’interès polític i social que ‘suposadament’ hi tenen o perquè en moltes ocasions es converteixen en el millor gag o acudit del dia, en allò del què parlar a l’ascensor amb el veí o allò que comentar i del què riure a l’hora del cafè amb els companys de feina.

Sí, raó no els manca a molts humoristes quan diuen que ‘els polítics els hi estan prenen el pa en aquest país’. Només cal fer-hi una ullada a les xarxes socials. Un bon baròmetre és Twitter, on fer-se famós o aconseguir ser Trending Topic no és tan fàcil i si no que els hi preguntin als milers de Community Managers que hi ha pensant estratègies i dissenyant campanyes per arribar a destacar almenys una hora o quaranta minuts (que és el que diuen que dura un TT aproximadament), per interessar a les masses, per convèncer encara que tan sols sigui a la meitat dels seus seguidors que val la pena mantenir el pacte d’amistat. Diuen els experts que per aconseguir-ho cal:

1- Fer propostes engrescadores i creatives. Engrescada ho estava l’Ana Botella (aquí ho podeu veure) en el moment del discurs, no se sap si fruit dels relaxing cup of café amb llet o d’altres tipus d’excitants, però la seva cara i la seva boca ho diuen tot. La part creativa ja és més discutible.

2- Ser graciós. No es fàcil fer riure i això ho saben bé tots els actors i humoristes professionals. Per això, quan la riallada apareix tan natural com en el moment que t’adones que la pronunciació d’Ana Botella no és una broma ni un montatge, l’èxit de públic està ja garantit. A partir d’aquí tot el que diguis, tindrà el riure immediat dels teus seguidors.

3- Dir coses profundes i aportar valor. I quin argument més profund i amb més valor hi pot haver per convèncer tot un Comitè Olímpic Internacional que Madrid i Espanya es mereixen ser els organitzadors dels Jocs Olímpics que un ‘relaxing cup of’ cafè amb llet in Plaza Mayor.

4- Tenir amics ‘influencers’ que et reforcin i et defensin. ‘La sorpresa agradable provino de Ana Botella, natural, inglés fluido, y relajada‘ assegurava el diari de Francisco Marhuenda, La Razón.

5- Evitar equivocar-te o contradir-te a tu mateix. Recordeu aquella roda de premsa prèvia de l’Ana Botella quan respon equivocadament a un periodista que li pregunta en anglès per l’atur d’Espanya i ella li respon parlant sobre les infrastructures? Doncs a això em refereixo.

6- Actualizar sovint el teu estat sense arribar a excedir-se. No es pot dir que el Govern de Madrid va estar-se calladet i no va generar expectatives fins a conèixer els resultats. Més d’un avui segur que s’apenedeix d’alguna afirmació feta, El Mundo amb aquesta informació, per exemple.

Hi ha qui diu que el discurs d’Ana Botella va ser un fracàs però ja són molts els qui pensen que, assabentats de les ínfimes possibilitats perquè Madrid fos l’escollida pel Comitè Olímpic Internacional, aquest discurs era una estratègia per parlar del relaxing cup of cafè amb llet enlloc de centrar-nos en el necessari debat posterior sobre l’encert dels esforços i la inversió realitzada (es xifra en 4,2 milions d’euros), els motius del fracàs, el perquè d’aquella multitudinària expedició espanyola plena no sols d’autoritats i esportistes sinó actrius, amics i acompanyants… Perquè avui enlloc de totes aquestes reflexions, el que trobem són una gran quantitat de memes, acudits, vídeos al Youtube i fins i tot un joc al Facebook, amb la Plaza Mayor d’escenari i Ana Botella com a protagonista, on els participants aquí sí han de superar nivells desvetllant les caricatures que amaguen l’alcadessa de Madrid.

gràfic demanda periodistes

Sé que tal com va la professió i per la gran quantitat de col·legues que es troben en aquests moments sense feina o que els acaben d’acomiadar, aquest titular pot semblar ‘inoportú i fastiguejador’. Però sincerament, penso que els periodistes tenen i tindran una gran oportunitat de treball en el futur si bé no serà només en el camp de l’actualitat i els mitjans de comunicació tradicionals sinó en el món de la comunicació.

I ho dic jo que sempre he defensat (i ho segueixo fent) la gran diferència que hi ha entre tots dos costats de l’estreta línia roja que divideix el periodisme i la comunicació corporativa i d’empresa, com dues professions diferents que requereixen vocacions i motivacions diferents però que parteixen d’un mateix principi: el fer arribar el missatge de la manera més planera possible al públic corresponent.

Jo, de vocació inequívocament periodista en el sentit de servei social més estricte, reconec que aquesta entrega i vocació són la meva carta més preuada, el meu valor addicional al currículum, allò que em permet detectar i diferenciar el que pot interessar als mitjans i el què no, el que cal treballar mediàticament i el que cal destinar a altres camins comunicatius… I això no ho pot fer tothom si abans no ha conegut el treball als mitjans, les rutines dels periodistes, els interessos dels caps d’informatius…

I això, cada cop més, ho saben també els que es dediquen a la comunicació corporativa i d’empresa. Les habilitats de redacció, l’agilitat, la fluidesa a l’hora de fer un article, la manera de comunicar periodísticament és cada cop més demandada en aquest món que veuen que l’interès dels ciutadans passa pels continguts de valor (fet que escasseja, per cert) sigui a un diari o un web, un blog, el facebook o la publicitat. Continguts + estratègia és la fòrmula màgica matemàtica que un bon comunicador ha de dominar. Això sí, no pensem només amb la manera de fer del periodisme tradicional, no es tracta ja tan sols de buscar la informació, escriure o explicar bé un història… El món ha canviat i ara cal dominar la comunicació online, les funcions del Community Manager, el poder del SEO, la usabilitat i l’analítica web i també els principis del marketing. I això els que ens dediquem a la comunicació, no ho podem passar per alt.

Perquè això és el que fa que aparegui aquest gràfic que em fa tenir esperança en el futur i que denota ja una tendència, que arribarà també al nostre país. I és que malgrat la forta davallada dels mitjans convencionals i impressos, la demanda de periodistes des del juny de 2007 fins avui va en augment segons aquest quadre de Business Insider perquè no sé si el periodisme ha mort, però les habilitats dels periodistes estic convençuda que van a l’alça.

Community ManagerSé que hi ha mil i un llibres i guies gratuïts sobre la tasca a desenvolupar pels Community Managers, però personalment penso que més enllà dels objectius, les eines i les capacitats manca explicar el pas a pas d’un dia a dia qualsevol. Molts són els que pensen que un Community Manager s’ho passa bomba tafanejant per les xarxes socials: ara al Facebook, ara al Twitter, ara a Youtube i postejant aquí i allà, ara un Me gusta, ara Te sigo, ara Repin… Però el cert és que la feina del Community suposa seguir una rutina diària molt estricta, suposa estar 24 hores pendent de les xarxes i les alertes, suposa contestar a un usuari sigui l’hora que sigui i evitar una crisi ja sigui en feiner o festiu. Us deixo un llistat d’algunes tasques imprescindibles i que us poden ajudar en el vostre dia a dia:

-Escolta i monitorització: El primer pas del Community Manager és investigar, buscar i llegir tot el que trobi a la xarxa de la marca per qui treballa. Escoltar el que es diu i detectar els teus aliats (els que parlen bé de la marca) i els possibles trolls (el que en parlen malament) és essencial. Cal activar totes les alertes possibles amb les paraules clau que representen la marca. Precisament l’escolta i la monitorització de les converses és la part més important de la feina, ja que saber el què es diu et pot permetre aturar una crisi a temps i et pot estalviar molts problemes.

-Publicació: El segon pas seria definir una estrategia de continguts i elaborar un calendari de publicació. Moltes marques arrenquen amb molta activitat a les xarxes i després redueixen la seva intensitat. No es tracta de publicar molt, sinó de forma constant i sostinguda. Per facilitar-vos aquesta tasca podeu elaborar una plantilla amb temes genèrics. D’aquesta manera, us serà més fàcil saber i pensar el que heu de publicar. Per exemple:

Dilluns: Una novetat
Dimarts: Compartir noticia
Dimecres: Un contingut divertit o enquesta
Dijous: Un consell pràctic
Divendres: Un video
Dissabte: Com fer alguna cosa amb el producte
Diumenge: Un joc

I no oblideu, que una imatge val més que mil paraules.

-Interacció: Tant important com publicar és interactuar amb els usuaris, Això suposa veure el que publiquen els altres, fer un Me gusta als seus continguts, respondre les preguntes i comentaris, intervindre en converses dels altres, atendre als clients, etc. També és molt important crear campanyes, concursos, events, sortejos, anuncis (facebook Add), etc… que atorguin a la teva pàgina un valor afegit.

-Curació de continguts: No sols cal crear continguts sobre la teva marca o producte. L’usuari també valora que li aportis continguts relacionals o fins i tot d’altres sempre i quan tinguin relació amb el teu producte i siguin interessants. Això suposa, rastrejar bé la xarxa i estar a l’aguait de les novetats i tendències (TT) per no quedar-se enrera.

-Analítica: Tot el que fem ho hem d’analitzar i hem de comprovar quins són els dies i horaris més fructífers de publicació, els tipus de continguts, els pics de visites, la procedència, el públic, el llenguatge que utilitza, resultats de campanyes i estratègies. Es important tenir un informe mensual i comparatiu per descobrir quin és el patró de la teva xarxa. Et recordo que en una xarxa social no compta només el que tu fas, sinó també el què diuen i fan els teus seguidors. I només ho descobriràs si elabores un informe acurat de les dades més destacades.

I això cal fer-ho cada dia. Et recomano que arrenquis a poc a poc i et defineixis uns objectius clars de les teves accions per comprovar si et funcionen. Això també et demostrarà quina xarxa i quina estratègia és vàlida per tu i els teus usuaris, i quina no. Espero que us hagi ajudat.

Plataforma en Defensa de l'Ebre-xarxa socialNi facebook, ni twitter, ni linkedIn… la primera xarxa social propiament dita de les Terres de l’Ebre va ser la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Es cert que avui ja no ens sorprèn a ningú sentir parlar de xarxes socials, de facebook, de twitter, de pinterest, foursquare… Qui més qui menys, és usuari d’una o d’una altra, o de moltes a la vegada.

Però això no era així el 5 de setembre de 2000, quan el Govern del PP amb José Maria Aznar al capdavant, va anunciar el Pla Hidrològic Nacional que previa transvasar 1.050 hectòmetres cúbics anuals d’aigua de l’Ebre a tot el llevant espanyol, des de Barcelona fins Almeria, passant pel País Valencià i Múrcia.

De l’any 2000 fins al 2013 han hagut molts avanços tecnològics que han alterat completament el món del periodisme i la comunicació. Però la Plataforma en Defensa de l’Ebre ja des del principi va captar la necessitar d’entaranyinar una xarxa social en defensa del riu Ebre i va crear una xarxa de contactes i de plataformes locals que, a un nivell més rudimentari però igualment efectiu, va servir no sols per comunicar-se entre ells sinó per crear una gran comunitat. Tan gran que van aconseguir no només visualitzar i posicionar el territori i la gent de les Terres de l’Ebre a Catalunya i arreu del món, sinó també tombar finalment el Pla Hidrològic Nacional.

Així, la Plataforma en Defensa de l’Ebre va començar constituint una xarxa amb diferents nivells que agrupava i comunicava milers i milers de persones. Hi havia quatre nivells:

1- Les assemblees locals -un total de 18- que feien arribar als municipis de les Terres de l’Ebre però també a fora, a Barcelona amb els Jovens en Defensa de l’Ebre, a Girona, al País Valencià… tota la informació, els missatges i les mobilitzacions programades. Recollien -i encara ho fan- els correus electrònics i constituiren una base de dades de més de 5.000 emails que puntualment rebien la informació i eren cridats a les mobilitzacions.

2- Les ONGs. Una base de dades amb més de 400 correus electrònics per generar aliances i treballar internament les estratègies a seguir, des del punt de vista mediambiental, a Catalunya, Espanya i Europa.

3- Els mitjans de comunicació: els locals, per comunitats autònomes, espanyols i europeus… amb contactes de redactors, directors, freelance, fotogràfs, càmeres… que permetien mostrar al món i viralitzar la imatge i la força de la Plataforma.

4- Ebrencs. Un grup d’activistes que neix com a comunitat virtual pròpiament dita i que es relacionen a través de Yahoo. Manel Zaera, al capdavant, crea ebrencs.com, un blog amb informació de l’Ebre i de la lluita antitransvasament del qual avui queda només un recull de titulars però que en el seu moment es convertí en el principal mitjà antitransvasament. ‘Molts vam ser els que vam posar-nos internet i ens vam crear un correu electrònic només per formar part de la PDE i assabentar-mos del què passava i de les mobilitzacions’, assegura Susanna Abella, portaveu de la PDE.

I així, de manera espontània, es va teixir una xarxa ciutadana que creixia i creixia silenciosament i estenia el nus i aquell color blau tan característic per tot Catalunya, País Valencià, Aragó, Galícia, però també per Europa. Potser mai van tenir aspiracions econòmiques com Mark Zuckenberg amb facebook, però sí van tenir la seua força. Una força que va menyspreuar tant el PP com CiU fins a veure les magnituts de les multitudinàries manifestacions antitransvasament a Barcelona, Saragossa, Madrid o a Brusel·les. I que va posicionar ràpidament a la resta de partits, llavors a l’oposició, que van constituir un front institucional contra el PHN i que va obligar Zapatero a prometre electoralment la derogació del transvasament de l’Ebre si guanyava les eleccions, fet que va complir només ser nomenat president.

lo riu es vida 6-6-2010

Avui, quan el nou Pla Hidrològic de Conca amenaça de nou la supervivència del Delta de l’Ebre, quan s’obre la porta de nou als transvasaments mitjançant el mercadeig de l’aigua pel regadiu, quan governa de nou el PP i Arias Cañete -aquell ministre que va dir allò que el PHN s’aprovaria per ous i que seria un passeig militar-. Avui, la Plataforma en Defensa reactiva la seva xarxa social i l’amplia amb facebook i twitter @PDE (amb més de 5.600 seguidors). ‘Ens vam adonar que arran de la crisi dels mitjans de comunicació i tot el que això representa, ens calia un canal propi. I el facebook i twitter ens permet mantenir el contacte amb la ciutadania‘, explica Manolo Tomàs, també portaveu de la PDE.

No obstant, els correus electrònics i l’Skype són encara avui per ells la manera més segura per treballar i comunicar-se. ‘Internament tenim la nostra pròpia xarxa. El facebook i el twitter són el nostre canal de comunicació extern‘. Un canal que, assegura, és més que mai necessari davant la dràstica davallada de periodistes professionals i també pels interessos de les empreses i els grups mediàtics que, fruit de la crisi, depenen i estan collats cada dia més per algunes empreses com poden ser el CAT, AGBAR o La Caixa, entre d’altres.

Quan la tecnologia i l’acció social van de la mà es poden crear coses molt boniques, com aquest vídeo que m’han ensenyat i que m’ha agradat tant que vull compartir amb tots vosaltres.

Es tracta d’una aplicació mòbil per a discapacitats visuals. A través d’una xarxa de voluntaris (a la qual es pot afegir tothom qui vulgui) permet que una persona invident pugui descobrir ‘més o menys’ que té al davant. Es fàcil, humanitari i costa tan poc que si té la difusió que es mereix, crec que pot ajudar a sentir-se bé i integrades a moltes persones i a fomentar el voluntariat en d’altres. Un bon exemple de crowdsourcing, d’obra social i tecnologia i de com una xarxa social pot fer-se servir per ajudar als altres.

Bé, ja em direu que us sembla? I si us agrada, compartiu!

ferran adriaFerran Adrià va ser el convidat d’honor de l’acte de graduació dels 1.800 alumnes que van acabar el passat mes de juny els màsters i postgraus de l’IDEC-Universitat Pompeu Fabra i la Barcelona School of Management. Un padrí d’excepció per a la promoció 2013, entre la quals m’hi trobo després d’haver acabat el Master de Direcció de Comunicació. Un auditori ple de gom a gom per escoltar al mestre dels mestres de la cuina, el gran xef mundial, la marca de més valor i més preuada de Catalunya i Espanya internacionalment.

Ferran Adrià ens va parlar, amb aquell to i aquella vocalització tan seua -i difícil d’entendre de vegades-, sobre els seus inicis al Bulli i sobre quina va ser per ell la clau del seu èxit: la recepta de la felicitat. Es tracta -va dir- de ser creatiu, creure amb allò que fas, treballar moltes hores, no rendir-se i tenir confiança, ser ambiciós però humil a la vegada, innovar sense por, sentir-se lliure sempre i, finalment, compartir el coneixement. Això es el que va venir ell a fer. Compartir coneixements amb un discurs entre il·lustre però desendreçat, irònic i/o seriós, improvitzat i mil vegades repetit, d’índole inclassificable… així és Ferran Adrià. Un geni o un xalat que assegura que el més important és ser feliç i que encara li resulta difícil compendre com un cuiner pot tenir més rellevància mediàtica que un científic. O perquè els periodistes s’interessen més pel Neymar que per l’investigador de la formiga vermella. ‘Que cadascú esculli els seus ingredients i elabori la seva recepta de la felicitat’, ens va aconsellar.

Així es mostra Ferran Adrià… d’una banda sorprès dels molts reconeixements del seu èxit però sense perdre oportunitat de seguir explotant la gallina dels ous d’ors: el Bulli. Ara convertit en el Bulli Cooking Progress: La Bulli Foundation, la Bullipèdia, el bullibooks, la bullifototeca, la fundació Alicia, la càtedra ferran adrià…

Avui Ferran Adrià cuina uns altres ingredients: comunicació, marca, tecnologia, marketing, coneixement, internet…  El seu repte ara és endreçar el coneixement culinari de manera creativa, fiable i eficient, però sobretot útil, usable i públic, perquè arribi a tothom. Amb la Bullipèdia com a plat estrella vol presentar una nova manera de degustar el coneixement i transmetre la informació a través d’ internet i les noves tecnologies. A mig camí entre Google y la web semàntica. Mireu:

‘Es pot fer des de Barcelona, clar que sí. No tot allò que és innovació i tecnologia ens ha d’arribar dels Estats Units’. Assegura que algunes coses, però, si que les hem d’aprendre dels americans. Com per exemple, la inversió en investigació per part del sector privat. Ell hi aposta fermament i encara li sobra temps per a conferències aquí, a Nova York i al Japó. Portades, entrevistes, televisions i aparicions a Masterchef. Meetings, reunions i preparar algun plat amb el seu germà al Tickets. I el cert és que ho explica tot d’aquella forma tan plana i natural que, de vegades fins i tot, t’oblides que al darrera hi ha un gran pla de marketing i comunicació.

Galeria d’Imatges

IDEC7 IDEC6 IDEC4  IDEC3 IDEC2 IDEC

IDEC5recull diplomes comunicacióIDEC1ferran adria

Les xerrades, conferpeixera fishbowlències, ponències, cursos, events… continuen essent un mètode important de comunicació i relacions públiques de les empreses. Amb elles, aconsegueixen apropar-se al públic i als mitjans, obtenir major visibilitat i notorietat. Però també és cert que no hi ha pitjor imatge que la d’una sala o auditori buit per manca d’interès del públic. I aquesta és sempre la por d’aquells que ens dediquem a organitzar events corporatius. Avui, t’has de garantir un tema d’actualitat, un ponent mediàtic o plantejar una proposta ben interessant perque ja no valen ni les trucades o invitacions, ni els esmorzars gratuïts i ni tan sols els regalets, a excepció de si és l’últim Ipad perquè llavors segurament hi haurà cops de colze.

Em refereixo que malgrat que la proposta sigui interessant, les possibilitats que esdevingui un éxit són poques degut a la quantitat d’events que s’organitzen cada dia, al fet que avui hi ha molta informació a la xarxa que pots aconseguir quan ho necessites i, a més, hi són les dificultats per conciliar feina, estudis, familia, amics, horaris i ciutats…

Per tant, si organitzes un event fés que sigui interessant: el tema, el lloc, els convidats i també el format. Aquesta setmana vaig descobrir un nou format de xerrada força interessant de la mà de l’agència Runroom, que celebra els seus 10 anys de vida dedicant-se al marketing digital. La xerrada no era online, sinó presencial amb un sistema anomenat fishbowl que us explicaré tot seguit.

Es situen quatre o cinc cadires o taburets en forma de semicercle al davant de l’auditori. Aquesta és la peixera (fishbowl). La resta de cadires estan al davant per al públic assistent. Fins aquí tot normal. Els ponents arrenquen la xerrada asseguts als taburets de la peixera però sempre es queda un seient lliure. El moderador presenta el tema i els participants comencen a discutir. El públic escolta. Però arribat un moment -informa el moderador- que s’obre la peixera i qualsevol persona del públic pot unir-se a la peixera i participar en el debat. Quan això passa, un dels ponents ha de sortir i deixar la cadira lliure. D’aquesta manera, el debat continua i els participants sovint entren i surten de la peixera convertint-se en un ponent més de la jornada, ampliant la participació i per tant la visió i les perspectives del debat, democratitzant la discussió i reduint les diferències entre ponents i públic assistent.

Aquestes dues raons han fet el fishbowl molt popular en reunions de grups participatius i conferències com l’Open Space Technology o pel Research Center for Leadership in Action de la Universitat de Nova York on cada quatre mesos, s’organitza un esmorzar amb funcionaris públics de diferent nivell de la ciutat i, fent ús d’aquesta metedologia, debaten iniciatives per posar en marxa a la ciutat.

Jo, si esteu pensant a organitzar algun tipus d’event o conferència, us encoratjo a provar-ho. Es cert que costa arrencar però si el públic participa, fa que tot plegat sigui més dinàmic, interessant i participatiu. El resultat és un diàleg endreçat i amè enlloc dels tradicionals monòleg unidireccionals. I si a l’acte hi afegeixes un hashtag #, et garanteixes a la vegada un segon debat a la xarxa.