Archivos de la categoría ‘Webs’

Big DataJa fa temps que se’n parla però a casa nostra encara és allò desconegut, que ens queda llunyà i que deixem per més endavant… I es que quan encara estem assimiliant i adaptant-mos al nou entorn 2.0, els canvis que ha provocat internet i les noves tecnologies, la gran quantitat d’informació generada a la xarxa, la irrupció de l’usuari al món de la comunicació… Quan encara no som capaços ni els que ens dediquem a aquest món de conèixer i processar totes les eines de gestió de continguts, xarxes socials i sistemes de mètrica i anàlisi de les dades que ens ofereix Facebook (Insights) o Google (Analytics) o la gran quantitat de programes que proliferen (Rafian6, Tweetstats, Social Bro, Trendistic, BlogPulse, SocialMention, Welovroi, Simply Mesuared, Ubervu, Adwords, Klout, etc, etc…) Resulta que ara el futur és el Big Data. I què és exactament el Big Data?

La Wikipèdia ens diu que Big Data és en el sector de tecnologies de la informació i la comunicació una referència als sistemes que manipulen grans conjunts de dades (o data sets). Però la importància real del Big Data rau en el tractament i la capacitat d’anàlisi que et genera dels enormes repositoris de dades existents, inimaginablement grandiosos i tan desproporcionats que resulta imposible de tractar i analitzar sense aquest nou sistema. I és que cada dia tenim més contingut a la xarxa procedent de págines web, blogs, bases de dades, aplicacions, directoris d’imatge i video, xarxes socials, apps, dispositius móbils… Certament és una bogeria que fa por. I el cert és també que ni les empreses ni els periodistes estem preparats. Ens ofeguem amb tanta informació en xarxa i ens sentim incapaços de rentabilitzar correctament i amb rapidesa el temps que dediquem a la cerca d’informació i anàlisi de dades.

Big data ofereix una manera efectiva de fer aquesta feina i el més important un millor retorn de la inversió en valuoses dades, convertibles en exclusius reportatges de dades o, en el cas empresarial, en oportunitats comercials. Us recomano l’informe McKinsey sobre Big Data que explica l’oportunitat de negoci que pot generar.

Però el Big data requereix moltes habilitats noves. Estem parlant de tecnologies avançades i noves plataformes amb grans volums de dades, noves tècniques, processaments paral·lels, anàlisis visuals, un canvi de mentalitat en l’estructura operativa d’una empresa o mitjà de comunicació, dedicar-hi temps i equips, inversió… I això resulta difícil d’entendre avui dia aquí, quan per molts és encara desconegut el món de l’analítica web y de les xarxes socials, quan tenim por a la interacció i que parlin de nosaltres, quan pensem que no ser a internet o tancar els perfils socials és evitar les crítiques. Por a un canvi de paradigma que ja no depèn de nosaltres, que s’ha produït i que no sols és imparable sinó que està evolucionant a velocitat de la llum. De fet, als Estats Units es considera una de les tendències més importants en creixement i amb futur i possiblitats de negoci.

Així que atents al futur i al Gran Big Data. Aviat no sentirem parlar d’una altra cosa.

Big Data. Datos infográficos

Infografia sobre Big Data

ser invisible a la xarxaSi en algun sector és important la presència a internet i les xarxes socials, aquest és sense cap dubte el sector turístic. Avui l’ús generalitzat d’internet en el procés d’informació i decisió per part del clients potencials i la gran credibilitat de l’opinió d’altres usuaris fa que un territori o una marca turística no pugui ser aliena al món 2.0 perquè és evident que la decisió final -a l’hora de visitar una ciutat, d’escollir un hotel i un restaurant- es veurà influida per la valoració a la xarxa (tripadvisor, toprural, booking, blogs, xarxes socials….).

Per tant, el primer que ens hem de preguntar és: sóc visible, apareixo a la xarxa i quina imatge s’està projectant dels meus productes o serveis?

Avui compartiré amb vosaltres algunes reflexions de Rafel Gonzàlez de Vivential Value, una empresa especialitzada en l’estudi i millora dels serveis turístics. Segons Rafel Gonzàlez i basant-se en el darrer estudi sobre l’Index de la reputació online del sector de la Restauració a Espanya, el sector segueix sense aprofitar el potencial competitiu de l’opinió dels clients a internet. Quins són els principals problemes?

1- La invisibilitat. Ningú parla de mi.
2- La inestabilitat. No sempre es correspon l’opinió dels usuaris amb la meva identitat.
3- La insatisfacció. Que es diu de mi. Pesa més la valoració positiva o la negativa.

I com gestionem tot aquesta informació sobre nosaltres? Doncs malament. En primer lloc perquè en la majoria de les ocasions som invisibles. I la invisibilitat és la clau per no atraure ni un sol client. Vivential Value va fer al 2010 un estudi sobre les marques turístiques de Catalunya a la web 2.0. I el resultat , que us asseguro que no haurà canviat tant i tant, era que hi havia un important volum de contingut generat pels usuaris dins de fòrums de viatges (més de 30.000) com a blogs de viatges(més de 11.000) amb una important concentració de converses sobre Barcelona (el 75%) i la invisibilitat de moltes Marques Turístiques. Es el cas de les Terres de l’Ebre (un escandalós 0,22%).

invisibilitat2

Ser visible no significa tenir una página web. Significa participar en la conversa. Si no estàs a l’aguait i no participes, pots perdre moltes oportunitats. Us posaré un exemple. Imagineus dues parelles de Barcelona que volen visitar Tortosa i es pregunten (a la xarxa) si amb un dia n’hi ha prou per conèixer la ciutat. Si els actors implicats no participen en la conversa, s’arrisquen a les experiències mantingudes pels usuaris.

Imaginem que la resposta de l’usuari sigui aquesta:
‘Si, i tant, els diumenges estan molts serveis tancats i amb un dia ben invertit pots veure la Catedral, el Castell de la Suda i passejar pel nucli antic (si teniu sort trobareu els Reials Col·legis oberts). Es pot fer tot caminant’.
Resultat: les dues parelles baixen amb tren, per aprofitar bé el dia es porten o es mengen un entrepà ràpid i no hi passen la nit.

Ara imaginem que intervenim en la conversa i oferim aquesta resposta:
‘Tortosa té molts espais interessants a visitar com la Catedral, el Parador, el Museu, el seu nucli antic i els Reials Col·legis (una joia del Renaixentisme català), així com el Mercat Municipal, un edifici de Joan Torras i Guardiola, conegut com l’Eiffel Català. Els dissabtes hi bull l’ambient de mercat amb les parades de fruites i verdures, el peix i marisc del delta de l’Ebre i les tradicionals bacallaneries. Per cert, si us arribeu fins a Tortosa no us podeu perdre una visita al parc natural del Delta de l’Ebre i gaudir d’un dels seus deliciosos arrossos i la caiguda del sol a la Punta del Fangar, ple de dunes i un bonic far solitari. Si us va més la muntanya, a menys de 30 minuts en cotxe hi teniu el Parc Natural dels Ports amb gran quantitat de rutes per caminar i paratges sorprenents’.
Resultat: les dues parelles decideixen invertir tot un cap de setmana i això significa que reservaran un parell de nits d’hotel, esmorzaran a cafeteries, menjaran a restaurants i faran consum local.

Per tant, defensar la reputació online d’una marca o territori és una responsabilitat compartida (hotels, restaurants, ajuntaments, oficines de turisme, parcs naturals, etc.). Hem de tenir molt clar com i en quines converses és important participar (localitzar on es parla no només de nosaltres sinó del territori) perquè si gestionem aquesta reputació a internet i participem i generem continguts podrem convertir les amenaces en oportunitats i aconseguir la visibilitat necessaria i la corresponent resposta dels clients potencials.

20130124-104117.jpgAvui, 24 de gener, és Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes i, sense massa devoció pel santuari ni les coses de missa, avui faré un acte de fe per encomanar-me al nostre patró i demanar-li un canvi en les nostres perspectives de futur. I es que cal repetir-ho: ja són prop de 10.000 els periodistes acomiadats des del 2008 i s’han tancat 197 mitjans en un país (Espanya) on s’han graduat 2.000 nous periodistes i 2.000 més de comunicació audiovisual en només el darrer any.

I cap on anem ara mateix. Parlem de professió i sortides laborals? Aquestes són les opcions:
1- Fer-se autònom i treballar com a freelance.
2- Formar part d’una cooperativa editorial conegut com l’anomenat periodisme valent o emprenedor.
3- Treballar, malgrat els baixos sous, en algun mitjà digital.
4- Treballar en un departament o agencia de comunicació.
5- Treballar per una empresa com expert en continguts o Community Mànager, gestionant i dinamitzant les xarxes socials.

Però, aconsiguirem guanyar-nos-hi la vida?
, Pagar el lloguer del pis, les factures i que ens sobrin algo de calers per, de tant en tant, anar al cinema o sortir a sopar amb els amics???? Aquesta es la gran pregunta que ens respon l’informe Wellcomm sobre els salaris de la professió periodística. Doncs resulta que la nostra professió es va empobrint any rere any i que el perfil del periodista és majoritàriament jove, dona i mileurista.
Parlem de salaris?: Un periodista que treballa en un mitjà amb una antiguitat d’entre 3 i 5 anys rep uns 15.000 euros bruts anuals davant els 23.000 del d’una agència de comunicació i els 29.000 d’un departament de Comunicació. Es cert que les xifres augmenten amb l’augment dels anys d’antiguitat però també és cert que, amb l’arribada de la crisi, les empreses congelen els sous i donem gràcies si no presenten un ERO.

Així que en aquests moments tan difícils només ens queda encomanar-nos al cel i adreçar-nos a Sant Francesc de Sales per demanar-li que ens recordi el perquè de tot plegat i ens doni forces per mantenir una professió tan menystinguda com necessària pel bé de la democràcia i la llibertat.

Que les Xarxes Socials han estat i són una revolució social no en tenim cap dubte. Ja fa uns anys que els anomenats vídeos Socialnomics ens donen anualment algunes dades estadístiques curioses sobre aquesta revolució social, dades que exemplifiquen la magnitud de l’impacte que està tenint el món digital i el seu creixement any rere any. Per exemple, sabies que si la wikipedia fos un llibre tindria 2.25 milions de pàgines o que a Egipte ja hi ha nens que es diuen facebook i twitter, o que cada dia hi ha un 20% de recerques a Google que mai s’havien fet abans?

La força de les xarxes socials i la manera com la societat s’ha adaptat i les ha integrat al seu dia a dia, no deixa de sorprendre. Avui, una de cada cinc parelles es coneixen via internet i el percentatge augmenta en l’entorn gay fins a tres de cada cinc parelles. Avui ja no és estrany sentir parlar als nostres pares de facebook. De fet, el 69% dels pares ja són amics dels seus fills a facebook. L’interès per les xarxes i el seu ús diari i habitual és tot un fet. Cada dos segons s’uneixen nous perfils a Linkedin, augmenta espectacularment el nombre de videos a Youtube, creixen els perfils de Pinterest, es multipliquen els seguidors de twitter i anem teixint una xarxa mundial que ens relaciona fins al punt que ens hem oblidat del e-mail i algunes Universitats han deixat ja d’utilitzar el correu electrònic com a canal de comunicació amb els alumnes. Podria seguir però millor que us mireu el video vosaltres mateixos i després opineu…

taut digital-periodisme-maite ruizUna de les consultes més freqüents que darrerament sorgeixen en seminaris, conferències i xerrades sobre internet i xarxes socials és què passa amb la vida online després de la mort de l’usuari. Qui hereta les seves fotos, continguts, àlbums, videos, contactes, perfils d’usuari, etc.? El cert és que avui dia no hi ha encara cap protocol a seguir ni per part de la legislació catalana, ni espanyola ni europea i tampoc per part de les companyies sigui Facebook, twitter, instagram, pinterest, you tube, etc.

Les respostes que he obtingut és que actualment la llei està començant a abordar aquest buit legal amb importants discusions sobre qui pot accedir o eliminar un perfil o un correu electrònic. Facebook, per exemple, quan és informat que un usuari ha mort impedeix noves actualitzacions d’estats i només permet als amics que puguin veure el timeline històric i les seves aportacions en el perfil. De casos n’hi ha molts i alguns han arribat a les altes esferes judicials si bé la jurisprudència sobre aquest tema és encara escassa. A Estats Units, alguns estats com Oklahoma, Nebraska, Connecticut, Indiana i Rhode Island han aprovat les primeres lleis que determinen un mínim estat legal però, sens dubte, encara queda molt a fer envers aquest tema.

I vist com està el tema, no és d’extranyar que molts ja opten per deixar les dades i passwords d’usuari en el testament amb les instruccions bàsiques i la persona a qui confien que complirà fidelment amb els seus desitjos sobre com acabar o preservar la seva vida online després de la mort. Fins i tot, hi ha que parla de les targetes de donació de perfils com si d’un òrgan vital es tractés.

Si us interessa el tema us deixo un parell d’enllaços amb més informació sobre el tema: Vida digital después de la muerte o Zombis digitales

maite ruiz-periodismeHo ha aconseguit. Facebook ha assolit els 1.ooo milions d’usuaris. Una xifra espectacular. 1.000 milions de persones d’arreu del món connectades a través d’una mateixa xarxa social. 1.000 milions de persones pendents dels continguts del mur, amb capacitat per dir ‘me gusta’ o ‘no me gusta’, per compartir, per aprovar o reprovar, per expressar i generar continguts. Allò que fa uns anys ens podia semblar inimaginable, avui ja és una realitat.

I Mark Zuckerberg ho ha volgut agrair a tots els seus usuaris: els que hi són perquè volen i xalen, i els que hi són per necessitat, per que cal ser-hi… Ho ha fet amb un article al seu blog The things that Connect Us i un spot publicitari.

 

Però us imagineu aprofitar la força d’aquesta unió social per alguna cosa més que penjar fotos de festes amb amics o viatges, relatar estatus d’ànim, entusiasme o decepció, compartir videos musicals o humorístics o d’intentar promocionar ‘discretament’ una marca… Us imagineu aprofitar la força de 1.000 milions de persones per generar canvis socials, reformes cíviques, defensar drets humans… Doncs, això és Change.org, una organització que no té 1.000 milions d’ usuaris però que treballa per tal d’unir digitalment el màxim de persones en defensa d’una causa justa i humana. I per afavorir que qualsevol persona pugui impulsar una campanya per canviar quelcom que li sembli injust. El poder de les persones decidirà si ho és o no. I els governs o qui tingui el poder de modificar les coses, si volen escoltar la veu democràtica i social del poble o no.

Des de la seva creació, ha aconseguit moltes de les seves peticions -demandes i reclamacions-.  Només en nomenaré algunes: prohibició europea a les bombes de dispersió, penalització del govern surafricà de les anomenades  ‘violaciones correctives’ a les dones lesbianes, igualtat d’accés al registre civil espanyol als pares de bebés nascuts per gestació subrogada… I segueixen treballant cada dia, per un món més just. Una de les últimes demandes que fan és una policia identificable ja!

Tan de bo un dia vegi un spot publicitari de Change.org per celebrar que més de 1.000 milions d’usuaris formen part d’aquesta xarxa o per la seva victòria 1.000 milió.

maite ruiz-periodismeNo, no m’he tornat boja. Sóc periodista, m’agrada la meva professió i n’estic orgullosa fins i tot quan no l’exerceixo. Però és que m’indigna la facilitat que té el sector (em refereixo als empresaris dels grans grups periodístics i algun que altre listillo aprofitat) per desacreditar la nostra titolació així com la poca valentia del món acadèmic (universitats i col·legis professionals) per tancar d’una vegada per totes un debat que sembla que tampoc ha sabut viure amb normalitat un procés de transició ni adaptar-se als nous temps.

M’explico.

Avui he assistit a la taula rodona sobre l’evolució dels mitjans de comunicació que s’ha organitzat en la jornada dedicada a la societat, informació i tendències de la Social Media Week. A la taula Enric Hernández, director del Periódico de Catalunya; Guillermo Rodríguez, subdirector del Huffington Post; Javier Flores de Muyinteresante.es; Nacho Escolar de Diario.es i Antonio Gutiérrez Rubí, director d’Ideograma. I tots han coincidit a afirmar que la titulació de periodisme és del tot prescindible per exercir la professió i que, per descomptat, no és ni tan sols un requisit a l’hora de contractar algú a les seves redaccions. Avui s’han dit coses a la taula rodona com que el periodisme és un ofici que no l’acredita una carrera, que té més de 300 anys d’història mentre que les Universitats no arriben als cent, que s’aprén a les redaccions, que un títol no garanteix que siguis un bon periodista… Acàs li ho garanteix a un metge, a un professor o un infermer? Pot algú exercir aquestes professions només demostrant la seva vàlua i vocació? Estem d’acord que hi ha persones que serien, per exemple, grans professors i formadors però no poden exercir perquè se’ls exigeix un títol. Podria un oient i estudiós del dret ser millor advocat que un recent llicenciat?

I ho han dit al davant d’un auditori de la Universitat Blanquerna -on per cert s’imparteix el grau de periodisme- mut i tímid que només s’ha rebelat amb un parcial però sentit aplaudiment quan un periodista ha reivindicat la dignitat dels que hem estudiat periodisme.  També cal dir -perquè així ho han manifestat ells mateixos- que dels cinc ponents, només un -el director d’El Periódico de Catalunya- és llicenciat en Ciències de la Informació.

Vagi per davant que comparteixo que no tothom que surt de la Universitat de Periodisme ho fa amb la vocació, l’esperit i la fusta que una professió com la nostra requereix. Estic d’acord, i tinc grans companys que ho acrediten, que sense haver estudiat periodisme es pot tenir la curiositat, l’olfacte i els do de l’escriptura periodística com per aconseguir un Pulitzer. Però si us plau, ens hem de posar d’acord perquè em sento molt decebuda i enganyada.

Jo, que des de molt petita em mirava els telediarios amb una atracció inexplicable, que el meu programa preferit eren les entrevistes de l’Iñigo amb el seu espectacular bigot, que vaig anar a l’institut sabent què volia de ser de gran i que em vaig pelar els colzes per aconseguir la nota de tall (gairebé un 7 l’any 1993) per entrar a Periodisme, em pregunto avui per què es van crear les Universitats de Periodisme, els Col·legis Professionals, els Sindicats de Periodisme i per què existeixen o quin sentit tenen encara si el sector, el que demanda o demandava periodistes, no ho valora.

He de dir que jo no hagués tingut cap problema a estudiar un altra matèria (polítiques, dret, empresarials o filologia) si m’haguessin dit que aquest era el camí, i que per exercir periodisme hauria de fer posteriorment un curs pont o d’accès com han fet molts educadors amb el Curs d’Adaptació Pedagògica. Però no va ser així. Em van dir que si volia ser periodista havia d’estudiar Periodisme. I així ho vaig fer. Llavors, qui em va enganyar?

Sóc de l’opinió que un títol universitari, sigui quin sigui, és requisit imprescindible per ser un bon professional, també del periodisme, per tal de tenir la base acadèmica i cultural necessària. Pensar que tot s’aprèn treballant em sembla, com a mínim, poc seriós.

I no us preocupeu que si algú no té fusta de periodista, no acabarà mai treballant a un mitjà de comunicació perquè tots sabem que per a fer-ho hi fan falta ganes, entusiasme, vocació, olfacte, esperit competitiu, ull investigador, dots comunicatives i una mena de cocktel molotov on es barreja la curiositat amb la xarfarderia i l’ego personal. I a tot això, suma-li el treballar molts dies, moltes hores malgrat no estar ni ben pagat ni reconegut. Aquesta és la realitat de la majoria de periodistes i no ens queixem, no ho hem fet mai. L’únic que demanem és que es valori i reconegui la nostra titolació i que no hagi de sentir mai més dir que el títol de periodista no serveix per a res.

maite ruiz-periodisme

 

Maite Ruiz-periodismeHola a tots i totes. Després d’aquest parèntesi vacacional, reprenc avui l’activitat al meu blog. Us podria parlar de moltes coses: de com m’ha sorprès Barcelona a l’estiu, de les aigües d’Eivissa i Formentera, del bon menjar i la fresqueta de Galícia… però no ho faré. Perquè si avui reprenc l’actualització del meu blog, no és per casualitat. Avui arrenca a Barcelona la Social Media Week. Pels qui no ho conegueu, la Social Media Week és un event que va néixer a Nova York fa uns tres anys a fi d’analitzar la força i repercussió de les Xarxes Socials -especialment en el món econòmic- i que a hores d’ara ja es realitza en moltes altres ciutats com Berlin, Bogotà, Chicago, Glasgow, Hong Kong, Londres, Los Angeles, Sao Paulo, Seul, Shangai, Turin i Vancouver.

Barcelona se suma a la llista per primer cop i amb una gran espectació per part d’organitzadors, investigadors, universitats, programadors, comunicadors i emprenedors. Des d’avui i fins al dia 28, hi haurà ponències,xerrades, taules rodones, cursos de formació, networking… entorn a tot allò que té a veure amb internet, les xarxes socials, la comunicació i el marketing 2.0, les noves tendències del món digital en els diferents sectors: marques, jocs i entreteniment, aplicacions mòbils, publicitat, periodisme, cinema, televisió, etc.

Sens dubte una gran oportunitat per aprendre, debatre, absorvir noves propostes i idees i no perdre fil de cap on avancem en matèria de noves tecnologies i el poder de la comunicació online. Jo us deixo aquí l’enllaç de la programació pels qui estigueu interessats: programació del Social Media Week Barcelona. El cert és que ja queden molt poques places lliures però sàpigueu que dia a dia, us aniré relatant i explicant les meves experiències a l’event i també que ho podeu seguir via twitter #SMWBCN i RealTime o Lifetime, fet que us permetrà saber el què s’està comentant en cada moment i també participar.

En fi, s’han acabat les vacances. I el nou curs arrenca, com veieu,  amb molta força. No us despegueu de les pantalles (ordinadors, notebooks, tablets, telèfons, el que sigui…) perquè això no s’atura…