Archivos de la categoría ‘reputación online’

periodisme-maite ruiz Ho he de confessar: sóc víctima de l’endogàmia que implícitament comporta la professió periodística. M’encanta parlar de periodisme, del què és i implica aquesta professió, dels origens, del present i del futur i no només m’encanta parlar-ne sinó que m’encanta escoltar parlar companys de professió o gent amb cert criteri. Es per això que fa uns dies vaig assitir a una taula rodona que sota el títol ‘Comunicació i política: La importància dels mitjans de comunicació en la superació de la desafecció política va juntar a Josep Martí, Secretari de comunicació de la Generalitat; Agustí de Uribe–Salazar, president de l’ACCIEP; Francesc-Marc Àlvaro ( La Vanguardia) i Albert Sáez (El Periódico). Malgrat que l’objectiu era parlar sobre la desafecció política i el paper dels mitjans, el debat va derivar -i tots van coincidir a portar-lo cap aquí- en que vivim també una desafacció ciutadana envers els mitjans de comunicació i els periodistes.

I és cert. Fa uns anys quan jo li deia a algú que era periodista, notava en les seves paraules i els seus ulls, una certa admiració, interés, entusiasme, afecte i simpatia. Ja fa un temps, però, que percerbo en dir la meva professió una certa ironia per part de l’interlocutor i un alè que m’indica falta de credibilitat i de respecte atribuïda a la feina que desenvolupem.

Albert Sáez va reconèixer que el monopoli de la comunicació que durant anys han sostingut els mitjans de comunicació els va conduir a certs vicis, dels quals el gremi encara no s’ha sabut desintoxicar: fer creure al públic que els periodistes ho saben tot, que no s’equivoquen mai, que són sempre els primers a assabentar-se de les coses, els primers a explicar-ho… Avui amb internet i les xarxes socials és evident que mantenir aquest discurs és de ximples.

Té sentit llavors el periodisme? Evidentment que si. Perquè el que la societat demanda al periodisme és credibilitat, que es verifiquin els fets, que ens expliquin la complexitat, que s’investigui i es vagi més enllà.

Francesc Mar Alvaro va parlar de buscar els nuclis de veritat, un terme molt encertat per explicar que els fets són els fets, la informació es pot veure des de molts angles, les declaracions polítiques són afirmacions a tenir en compte, les tendències dels mitjans són fins i tot legítimes però el que no es pot perdre, el que ha de buscar el periodisme és el nucli de veritat. I va posar com exemple, el projecte Castor. Els sismes són o no són resultat dels treballs de la plataforma? Aquí no s’hi valen els potsers, la diversitat de fonts o d’estudis, les declaracions a mitges… La missió del periodisme aquí és narrar la veritat i arribar al fons de la veritat. Aquest és el compromís bàsic i essencial de la nostra professió que no té ni internet ni les xarxes socials.

Per tant, per posar fi a la desafecció que senten els ciutadans, proposo:

1- Recuperar la credibilitat. Es l’element fonamental i no ens hauria de fer por reconèixer els errors ni rectificar les informacions amb grans titulars. Penso que les fe d’errates no haurien d’amagar-se en un petit racó al final de pàgina en un Diari sinó tot el contrari, demostrar que rectificar és de sabis i que el que volem oferir és la veritat.

2- Abandonar la informació d’altaveu. L’agenda de l’actualitat no la poden marcar ni els polítics ni els poders econòmics. Hem de recuperar la nostra agenda amb temes propis i deixar de donar tant protagonisme a la declaració i contradeclaració.

3- Demostrar rigorositat i independència. Verificar i contrastar és clau per guanyar-nos el prestigi. No voler correr més del necessari. El cas d’Aznar i l’11-M encara fa molt mal als mitjans que no han sabut recuperar la credibilitat després d’aquelles portades atribuïnt a ETA l’atemptat quan els mitjans internacionals ja parlaven d’Al Qaeda.

4- Preguntar i preguntar. No acceptar compareixènces ni rodes de premsa amb televisió de plasma o sense preguntes. Preguntar és un mandat que té el periodisme. No poder fer-ho atempta directament a la nostra feina i la nostra ètica professional. I ho haig de dir, em fa sentir molta vergonya.

5- Omplir les redaccions i contractar professionals. Despoblar les redaccions és evident que va en contra dels quatre primers punts. Contractar periodistes i encoratjar-los a preguntar i premiar el periodisme d’investigació són les millors armes del bon periodisme.

No tinc cap dubte que aquest periodisme té futur, té lectors i té demanda. El problema és voler vendre gat per llebre a una societat que cada dia té més capacitat d’intel·ecte i raciocini.

periodisme-maite ruiz

Anuncios

Community ManagerSé que hi ha mil i un llibres i guies gratuïts sobre la tasca a desenvolupar pels Community Managers, però personalment penso que més enllà dels objectius, les eines i les capacitats manca explicar el pas a pas d’un dia a dia qualsevol. Molts són els que pensen que un Community Manager s’ho passa bomba tafanejant per les xarxes socials: ara al Facebook, ara al Twitter, ara a Youtube i postejant aquí i allà, ara un Me gusta, ara Te sigo, ara Repin… Però el cert és que la feina del Community suposa seguir una rutina diària molt estricta, suposa estar 24 hores pendent de les xarxes i les alertes, suposa contestar a un usuari sigui l’hora que sigui i evitar una crisi ja sigui en feiner o festiu. Us deixo un llistat d’algunes tasques imprescindibles i que us poden ajudar en el vostre dia a dia:

-Escolta i monitorització: El primer pas del Community Manager és investigar, buscar i llegir tot el que trobi a la xarxa de la marca per qui treballa. Escoltar el que es diu i detectar els teus aliats (els que parlen bé de la marca) i els possibles trolls (el que en parlen malament) és essencial. Cal activar totes les alertes possibles amb les paraules clau que representen la marca. Precisament l’escolta i la monitorització de les converses és la part més important de la feina, ja que saber el què es diu et pot permetre aturar una crisi a temps i et pot estalviar molts problemes.

-Publicació: El segon pas seria definir una estrategia de continguts i elaborar un calendari de publicació. Moltes marques arrenquen amb molta activitat a les xarxes i després redueixen la seva intensitat. No es tracta de publicar molt, sinó de forma constant i sostinguda. Per facilitar-vos aquesta tasca podeu elaborar una plantilla amb temes genèrics. D’aquesta manera, us serà més fàcil saber i pensar el que heu de publicar. Per exemple:

Dilluns: Una novetat
Dimarts: Compartir noticia
Dimecres: Un contingut divertit o enquesta
Dijous: Un consell pràctic
Divendres: Un video
Dissabte: Com fer alguna cosa amb el producte
Diumenge: Un joc

I no oblideu, que una imatge val més que mil paraules.

-Interacció: Tant important com publicar és interactuar amb els usuaris, Això suposa veure el que publiquen els altres, fer un Me gusta als seus continguts, respondre les preguntes i comentaris, intervindre en converses dels altres, atendre als clients, etc. També és molt important crear campanyes, concursos, events, sortejos, anuncis (facebook Add), etc… que atorguin a la teva pàgina un valor afegit.

-Curació de continguts: No sols cal crear continguts sobre la teva marca o producte. L’usuari també valora que li aportis continguts relacionals o fins i tot d’altres sempre i quan tinguin relació amb el teu producte i siguin interessants. Això suposa, rastrejar bé la xarxa i estar a l’aguait de les novetats i tendències (TT) per no quedar-se enrera.

-Analítica: Tot el que fem ho hem d’analitzar i hem de comprovar quins són els dies i horaris més fructífers de publicació, els tipus de continguts, els pics de visites, la procedència, el públic, el llenguatge que utilitza, resultats de campanyes i estratègies. Es important tenir un informe mensual i comparatiu per descobrir quin és el patró de la teva xarxa. Et recordo que en una xarxa social no compta només el que tu fas, sinó també el què diuen i fan els teus seguidors. I només ho descobriràs si elabores un informe acurat de les dades més destacades.

I això cal fer-ho cada dia. Et recomano que arrenquis a poc a poc i et defineixis uns objectius clars de les teves accions per comprovar si et funcionen. Això també et demostrarà quina xarxa i quina estratègia és vàlida per tu i els teus usuaris, i quina no. Espero que us hagi ajudat.

ferran adriaFerran Adrià va ser el convidat d’honor de l’acte de graduació dels 1.800 alumnes que van acabar el passat mes de juny els màsters i postgraus de l’IDEC-Universitat Pompeu Fabra i la Barcelona School of Management. Un padrí d’excepció per a la promoció 2013, entre la quals m’hi trobo després d’haver acabat el Master de Direcció de Comunicació. Un auditori ple de gom a gom per escoltar al mestre dels mestres de la cuina, el gran xef mundial, la marca de més valor i més preuada de Catalunya i Espanya internacionalment.

Ferran Adrià ens va parlar, amb aquell to i aquella vocalització tan seua -i difícil d’entendre de vegades-, sobre els seus inicis al Bulli i sobre quina va ser per ell la clau del seu èxit: la recepta de la felicitat. Es tracta -va dir- de ser creatiu, creure amb allò que fas, treballar moltes hores, no rendir-se i tenir confiança, ser ambiciós però humil a la vegada, innovar sense por, sentir-se lliure sempre i, finalment, compartir el coneixement. Això es el que va venir ell a fer. Compartir coneixements amb un discurs entre il·lustre però desendreçat, irònic i/o seriós, improvitzat i mil vegades repetit, d’índole inclassificable… així és Ferran Adrià. Un geni o un xalat que assegura que el més important és ser feliç i que encara li resulta difícil compendre com un cuiner pot tenir més rellevància mediàtica que un científic. O perquè els periodistes s’interessen més pel Neymar que per l’investigador de la formiga vermella. ‘Que cadascú esculli els seus ingredients i elabori la seva recepta de la felicitat’, ens va aconsellar.

Així es mostra Ferran Adrià… d’una banda sorprès dels molts reconeixements del seu èxit però sense perdre oportunitat de seguir explotant la gallina dels ous d’ors: el Bulli. Ara convertit en el Bulli Cooking Progress: La Bulli Foundation, la Bullipèdia, el bullibooks, la bullifototeca, la fundació Alicia, la càtedra ferran adrià…

Avui Ferran Adrià cuina uns altres ingredients: comunicació, marca, tecnologia, marketing, coneixement, internet…  El seu repte ara és endreçar el coneixement culinari de manera creativa, fiable i eficient, però sobretot útil, usable i públic, perquè arribi a tothom. Amb la Bullipèdia com a plat estrella vol presentar una nova manera de degustar el coneixement i transmetre la informació a través d’ internet i les noves tecnologies. A mig camí entre Google y la web semàntica. Mireu:

‘Es pot fer des de Barcelona, clar que sí. No tot allò que és innovació i tecnologia ens ha d’arribar dels Estats Units’. Assegura que algunes coses, però, si que les hem d’aprendre dels americans. Com per exemple, la inversió en investigació per part del sector privat. Ell hi aposta fermament i encara li sobra temps per a conferències aquí, a Nova York i al Japó. Portades, entrevistes, televisions i aparicions a Masterchef. Meetings, reunions i preparar algun plat amb el seu germà al Tickets. I el cert és que ho explica tot d’aquella forma tan plana i natural que, de vegades fins i tot, t’oblides que al darrera hi ha un gran pla de marketing i comunicació.

Galeria d’Imatges

IDEC7 IDEC6 IDEC4  IDEC3 IDEC2 IDEC

IDEC5recull diplomes comunicacióIDEC1ferran adria

Les xerrades, conferpeixera fishbowlències, ponències, cursos, events… continuen essent un mètode important de comunicació i relacions públiques de les empreses. Amb elles, aconsegueixen apropar-se al públic i als mitjans, obtenir major visibilitat i notorietat. Però també és cert que no hi ha pitjor imatge que la d’una sala o auditori buit per manca d’interès del públic. I aquesta és sempre la por d’aquells que ens dediquem a organitzar events corporatius. Avui, t’has de garantir un tema d’actualitat, un ponent mediàtic o plantejar una proposta ben interessant perque ja no valen ni les trucades o invitacions, ni els esmorzars gratuïts i ni tan sols els regalets, a excepció de si és l’últim Ipad perquè llavors segurament hi haurà cops de colze.

Em refereixo que malgrat que la proposta sigui interessant, les possibilitats que esdevingui un éxit són poques degut a la quantitat d’events que s’organitzen cada dia, al fet que avui hi ha molta informació a la xarxa que pots aconseguir quan ho necessites i, a més, hi són les dificultats per conciliar feina, estudis, familia, amics, horaris i ciutats…

Per tant, si organitzes un event fés que sigui interessant: el tema, el lloc, els convidats i també el format. Aquesta setmana vaig descobrir un nou format de xerrada força interessant de la mà de l’agència Runroom, que celebra els seus 10 anys de vida dedicant-se al marketing digital. La xerrada no era online, sinó presencial amb un sistema anomenat fishbowl que us explicaré tot seguit.

Es situen quatre o cinc cadires o taburets en forma de semicercle al davant de l’auditori. Aquesta és la peixera (fishbowl). La resta de cadires estan al davant per al públic assistent. Fins aquí tot normal. Els ponents arrenquen la xerrada asseguts als taburets de la peixera però sempre es queda un seient lliure. El moderador presenta el tema i els participants comencen a discutir. El públic escolta. Però arribat un moment -informa el moderador- que s’obre la peixera i qualsevol persona del públic pot unir-se a la peixera i participar en el debat. Quan això passa, un dels ponents ha de sortir i deixar la cadira lliure. D’aquesta manera, el debat continua i els participants sovint entren i surten de la peixera convertint-se en un ponent més de la jornada, ampliant la participació i per tant la visió i les perspectives del debat, democratitzant la discussió i reduint les diferències entre ponents i públic assistent.

Aquestes dues raons han fet el fishbowl molt popular en reunions de grups participatius i conferències com l’Open Space Technology o pel Research Center for Leadership in Action de la Universitat de Nova York on cada quatre mesos, s’organitza un esmorzar amb funcionaris públics de diferent nivell de la ciutat i, fent ús d’aquesta metedologia, debaten iniciatives per posar en marxa a la ciutat.

Jo, si esteu pensant a organitzar algun tipus d’event o conferència, us encoratjo a provar-ho. Es cert que costa arrencar però si el públic participa, fa que tot plegat sigui més dinàmic, interessant i participatiu. El resultat és un diàleg endreçat i amè enlloc dels tradicionals monòleg unidireccionals. I si a l’acte hi afegeixes un hashtag #, et garanteixes a la vegada un segon debat a la xarxa.

ser invisible a la xarxaSi en algun sector és important la presència a internet i les xarxes socials, aquest és sense cap dubte el sector turístic. Avui l’ús generalitzat d’internet en el procés d’informació i decisió per part del clients potencials i la gran credibilitat de l’opinió d’altres usuaris fa que un territori o una marca turística no pugui ser aliena al món 2.0 perquè és evident que la decisió final -a l’hora de visitar una ciutat, d’escollir un hotel i un restaurant- es veurà influida per la valoració a la xarxa (tripadvisor, toprural, booking, blogs, xarxes socials….).

Per tant, el primer que ens hem de preguntar és: sóc visible, apareixo a la xarxa i quina imatge s’està projectant dels meus productes o serveis?

Avui compartiré amb vosaltres algunes reflexions de Rafel Gonzàlez de Vivential Value, una empresa especialitzada en l’estudi i millora dels serveis turístics. Segons Rafel Gonzàlez i basant-se en el darrer estudi sobre l’Index de la reputació online del sector de la Restauració a Espanya, el sector segueix sense aprofitar el potencial competitiu de l’opinió dels clients a internet. Quins són els principals problemes?

1- La invisibilitat. Ningú parla de mi.
2- La inestabilitat. No sempre es correspon l’opinió dels usuaris amb la meva identitat.
3- La insatisfacció. Que es diu de mi. Pesa més la valoració positiva o la negativa.

I com gestionem tot aquesta informació sobre nosaltres? Doncs malament. En primer lloc perquè en la majoria de les ocasions som invisibles. I la invisibilitat és la clau per no atraure ni un sol client. Vivential Value va fer al 2010 un estudi sobre les marques turístiques de Catalunya a la web 2.0. I el resultat , que us asseguro que no haurà canviat tant i tant, era que hi havia un important volum de contingut generat pels usuaris dins de fòrums de viatges (més de 30.000) com a blogs de viatges(més de 11.000) amb una important concentració de converses sobre Barcelona (el 75%) i la invisibilitat de moltes Marques Turístiques. Es el cas de les Terres de l’Ebre (un escandalós 0,22%).

invisibilitat2

Ser visible no significa tenir una página web. Significa participar en la conversa. Si no estàs a l’aguait i no participes, pots perdre moltes oportunitats. Us posaré un exemple. Imagineus dues parelles de Barcelona que volen visitar Tortosa i es pregunten (a la xarxa) si amb un dia n’hi ha prou per conèixer la ciutat. Si els actors implicats no participen en la conversa, s’arrisquen a les experiències mantingudes pels usuaris.

Imaginem que la resposta de l’usuari sigui aquesta:
‘Si, i tant, els diumenges estan molts serveis tancats i amb un dia ben invertit pots veure la Catedral, el Castell de la Suda i passejar pel nucli antic (si teniu sort trobareu els Reials Col·legis oberts). Es pot fer tot caminant’.
Resultat: les dues parelles baixen amb tren, per aprofitar bé el dia es porten o es mengen un entrepà ràpid i no hi passen la nit.

Ara imaginem que intervenim en la conversa i oferim aquesta resposta:
‘Tortosa té molts espais interessants a visitar com la Catedral, el Parador, el Museu, el seu nucli antic i els Reials Col·legis (una joia del Renaixentisme català), així com el Mercat Municipal, un edifici de Joan Torras i Guardiola, conegut com l’Eiffel Català. Els dissabtes hi bull l’ambient de mercat amb les parades de fruites i verdures, el peix i marisc del delta de l’Ebre i les tradicionals bacallaneries. Per cert, si us arribeu fins a Tortosa no us podeu perdre una visita al parc natural del Delta de l’Ebre i gaudir d’un dels seus deliciosos arrossos i la caiguda del sol a la Punta del Fangar, ple de dunes i un bonic far solitari. Si us va més la muntanya, a menys de 30 minuts en cotxe hi teniu el Parc Natural dels Ports amb gran quantitat de rutes per caminar i paratges sorprenents’.
Resultat: les dues parelles decideixen invertir tot un cap de setmana i això significa que reservaran un parell de nits d’hotel, esmorzaran a cafeteries, menjaran a restaurants i faran consum local.

Per tant, defensar la reputació online d’una marca o territori és una responsabilitat compartida (hotels, restaurants, ajuntaments, oficines de turisme, parcs naturals, etc.). Hem de tenir molt clar com i en quines converses és important participar (localitzar on es parla no només de nosaltres sinó del territori) perquè si gestionem aquesta reputació a internet i participem i generem continguts podrem convertir les amenaces en oportunitats i aconseguir la visibilitat necessaria i la corresponent resposta dels clients potencials.

socialmedia-reputacioMarca, posicionament, actius,valors…. són conceptes que estem acostumats a relacionar amb els productes de les empreses, amb les marques comercials. Per exemple, Nespresso. Quins són els valors que ens aporta Nesspresso? Elegància, exclusivitat, modernitat, distinció. O els ordinadors o dipositius Apple? Disseny, innovació, intel·ligència. O els cotxes BMW? Seguretat, prestigi, serietat… I és que no és el mateix conduir que ‘te gusta conducir‘.

Les persones, cada cop més, som equiparables a les marques. Tenim uns atributs, ens associem a determinats valors i busquem un posicionament en el nostre entorn, ja sigui el professional, social, familiar, etc. Però poques vegades ens plantegem treballar la nostra ‘marca personal’ des d’una perspectiva professional. Pero… i si d’ella en depèn el nostre futur professional?

La palabra marca, ho explica molt bé l’experta en reputació personal Neus Arques , és un terme que prové de l’anglès Brand. El seu origen el trobem en les marques de foc que posaven a les vaques els anglesos per diferenciar els ramats. Els ramaders que tenies vaques amb especial valor en el mercat les marcaven perquè els compradors les puguessin diferenciar de la resta. Aquesta voluntat de diferenciació és la que trobem també en el concepte de marca comercial. Són la suma d’uns valors determinats que ens diferencia de la competència.

Però marca no és el mateix que reputació. La reputació és la percepció que el públic té sobre un producte o servei determinat. Evidentment si aconseguim que la marca (i els seus valors que nosaltres establim) i la reputació (els valors que els altres ens atorguen) coincideixin, haurem aconseguit un bon posicionament.

Un cop explicat això, us pregunto: I tu? Quins valors aportes a la teva empresa?

La marca personal no sóls té un valor professional, sinó també econòmic. Moltes empreses s’han començat a adonar d’aquest fet i ja n’hi ha que plantegen incentius, bonificacions i fins i tot, bàrems de salari als seus treballadors en funció d’aquesta capacitat de influència o reputació personal. Es el cas, per exemple, de Sol Melià, que va decidir vincular els salaris dels directors de la seva cadena d’Hotels a l’opinió dels clients a internet. En un entorn en que les opinions a internet són tan importants i ens influencien tant a l’hora d’escollir comprar un producte o un altre o anar a un hotel o un altre, sembla evident que treballar aquesta reputació online és necessari. I si la persona que ho treballa resulta que té un gran cercle d’amistats i una bona reputació personal amb capacitat per influir més que un altre (pel número de followers a twitter, amics a facebook, cercles a LinkedIn, etc…) sembla també evident que podrà fer per l’empresa un millor paper o servei que un altre.

Així que comenceu a pensar quin són els vostres actius i valors personals i comenceu a posicionar-vos correctament a la xarxa. Jo no tinc cap dubte que avui quan presentem un curriculum vitae a una empresa per obtenir un lloc de treball, ens busquen a internet per veure qui som i com som. Però no us extranyi que, en un futur, el curriculum hagi d’incloure obligatòriament -a més de la vostra formació i experiència-, quina és la vostra reputació online i el grau d’influència a internet, i que aquesta sigui determinant a l’hora d’aconseguir una feina o d’establir el vostre salari. En determinats sectors, aquest és un valor poderós i si no el cuides podries ser des de descartat d’un procés de selecció o, en el cas extrem, acomiadat o relegat en el càrrec.

Aquells que penseu que no és cap tonteria i us interessi conèixer quin és el vostre grau d’influència online, us recomano aquesta eina: Klout