Archivos de la categoría ‘Premsa Local’

Plataforma en Defensa de l'Ebre-xarxa socialNi facebook, ni twitter, ni linkedIn… la primera xarxa social propiament dita de les Terres de l’Ebre va ser la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Es cert que avui ja no ens sorprèn a ningú sentir parlar de xarxes socials, de facebook, de twitter, de pinterest, foursquare… Qui més qui menys, és usuari d’una o d’una altra, o de moltes a la vegada.

Però això no era així el 5 de setembre de 2000, quan el Govern del PP amb José Maria Aznar al capdavant, va anunciar el Pla Hidrològic Nacional que previa transvasar 1.050 hectòmetres cúbics anuals d’aigua de l’Ebre a tot el llevant espanyol, des de Barcelona fins Almeria, passant pel País Valencià i Múrcia.

De l’any 2000 fins al 2013 han hagut molts avanços tecnològics que han alterat completament el món del periodisme i la comunicació. Però la Plataforma en Defensa de l’Ebre ja des del principi va captar la necessitar d’entaranyinar una xarxa social en defensa del riu Ebre i va crear una xarxa de contactes i de plataformes locals que, a un nivell més rudimentari però igualment efectiu, va servir no sols per comunicar-se entre ells sinó per crear una gran comunitat. Tan gran que van aconseguir no només visualitzar i posicionar el territori i la gent de les Terres de l’Ebre a Catalunya i arreu del món, sinó també tombar finalment el Pla Hidrològic Nacional.

Així, la Plataforma en Defensa de l’Ebre va començar constituint una xarxa amb diferents nivells que agrupava i comunicava milers i milers de persones. Hi havia quatre nivells:

1- Les assemblees locals -un total de 18- que feien arribar als municipis de les Terres de l’Ebre però també a fora, a Barcelona amb els Jovens en Defensa de l’Ebre, a Girona, al País Valencià… tota la informació, els missatges i les mobilitzacions programades. Recollien -i encara ho fan- els correus electrònics i constituiren una base de dades de més de 5.000 emails que puntualment rebien la informació i eren cridats a les mobilitzacions.

2- Les ONGs. Una base de dades amb més de 400 correus electrònics per generar aliances i treballar internament les estratègies a seguir, des del punt de vista mediambiental, a Catalunya, Espanya i Europa.

3- Els mitjans de comunicació: els locals, per comunitats autònomes, espanyols i europeus… amb contactes de redactors, directors, freelance, fotogràfs, càmeres… que permetien mostrar al món i viralitzar la imatge i la força de la Plataforma.

4- Ebrencs. Un grup d’activistes que neix com a comunitat virtual pròpiament dita i que es relacionen a través de Yahoo. Manel Zaera, al capdavant, crea ebrencs.com, un blog amb informació de l’Ebre i de la lluita antitransvasament del qual avui queda només un recull de titulars però que en el seu moment es convertí en el principal mitjà antitransvasament. ‘Molts vam ser els que vam posar-nos internet i ens vam crear un correu electrònic només per formar part de la PDE i assabentar-mos del què passava i de les mobilitzacions’, assegura Susanna Abella, portaveu de la PDE.

I així, de manera espontània, es va teixir una xarxa ciutadana que creixia i creixia silenciosament i estenia el nus i aquell color blau tan característic per tot Catalunya, País Valencià, Aragó, Galícia, però també per Europa. Potser mai van tenir aspiracions econòmiques com Mark Zuckenberg amb facebook, però sí van tenir la seua força. Una força que va menyspreuar tant el PP com CiU fins a veure les magnituts de les multitudinàries manifestacions antitransvasament a Barcelona, Saragossa, Madrid o a Brusel·les. I que va posicionar ràpidament a la resta de partits, llavors a l’oposició, que van constituir un front institucional contra el PHN i que va obligar Zapatero a prometre electoralment la derogació del transvasament de l’Ebre si guanyava les eleccions, fet que va complir només ser nomenat president.

lo riu es vida 6-6-2010

Avui, quan el nou Pla Hidrològic de Conca amenaça de nou la supervivència del Delta de l’Ebre, quan s’obre la porta de nou als transvasaments mitjançant el mercadeig de l’aigua pel regadiu, quan governa de nou el PP i Arias Cañete -aquell ministre que va dir allò que el PHN s’aprovaria per ous i que seria un passeig militar-. Avui, la Plataforma en Defensa reactiva la seva xarxa social i l’amplia amb facebook i twitter @PDE (amb més de 5.600 seguidors). ‘Ens vam adonar que arran de la crisi dels mitjans de comunicació i tot el que això representa, ens calia un canal propi. I el facebook i twitter ens permet mantenir el contacte amb la ciutadania‘, explica Manolo Tomàs, també portaveu de la PDE.

No obstant, els correus electrònics i l’Skype són encara avui per ells la manera més segura per treballar i comunicar-se. ‘Internament tenim la nostra pròpia xarxa. El facebook i el twitter són el nostre canal de comunicació extern‘. Un canal que, assegura, és més que mai necessari davant la dràstica davallada de periodistes professionals i també pels interessos de les empreses i els grups mediàtics que, fruit de la crisi, depenen i estan collats cada dia més per algunes empreses com poden ser el CAT, AGBAR o La Caixa, entre d’altres.

stop desnonaments periodisme

Fa poc més d’un any vaig escriure El tsunami de la crisi arrassa el periodisme ebrenc amb l’objectiu de posar de manifest i aixecar l’alerta de la delicada situació que estava vivint el món del periodisme i els perills del seu desmantellament, especialment en els territoris perifèrics com les Terres de l’Ebre, allunyats dels grans centres econòmics, culturals i polítics. A nivell local, l’acomiadament de periodistes va començar com un degoteig en els mitjans privats i ocasionalment algun de públic però ja es percibia el perill de convertir-nos en un territori desemparat d’informació constant, veraç, compromesa i de qualitat. Ara, un segon tsunami provocat per la CCRTV sagseja l’Ebre que perd els corresponsals de TV3, CatRàdio i previsiblement (encara no s’ha fet l’anunci oficial) de bona part de l’Agència Catalana de Notícies (ACN).

‘Són les conseqüències de la crisi’, argumentarà algú. I és cert, la crisi ha colpejat durament al sector periodístic. Segons l’informe del Col·legi de Periodistes de Catalunya que podeu llegir en el darrer número de la Revista Capçalera, només al 2012 s’han destruït 3.670 llocs de treball i el Servei d’Ocupació de Catalunya registrava al febrer 1.769 periodistes buscant feina. Dessolador. Dramàtic. Esgarrifós i més.

Però que no us enganyin amb l’argument de la crisi. Una cosa és la crisi i l’altra, l’excusa de la crisi. Mitjans públics i privats es recolzen en la pèrdua d’ingressos per argumentar la necessitat de retallar personal. Irònic, llavors, que es proposi una “retallada piramidal inversa” on les categories més baixes són les més afectades per les retallades i ens carreguem així i sense que ens tremoli el braç als petits corresponsals de comarques que treballen 30 dies i 24 hores, si cal, amb vocació de servei, per no deixar la població desinformada mentre paguem quantitats irreverents a ‘presentadors estrella’ com el Manel Fuentes (entorn als 700.000 euros) o mantenim en secret els salaris dels consellers, el president de la CCMA i els directors de TV3 i Catalunya Ràdio (CCOO denuncia que els directius de la CCMA cobren més que els consellers). ¿Es això una bona gestió pública? ¿Són aquests els objectius dels mitjans de comunicació públics? Perquè jo pensava que l’objectiu era informar i mantenir la població informada, donar visibilitat a tots els territoris del país, fer el corresponent control de la cosa pública, avançar-se i ‘destapar temes’. I jo em pregunto com, en el cas de Catalunya Ràdio per exemple, quatre treballadors de la xarxa interna podran fer la mateixa feina que la trentena de corresponsals que treballaven fins ara.

I es curiós que l’opció escollida per la CCRTV sigui tan contrària als consells que dónen tots els experts en comunicació i emprenedoria d’arreu. Diuen: Per recuperar l’audiència i el model de negoci (els ingressos de lectors i publicitat) el que cal primer és construir una oferta variada basada en la informació de qualitat i d’interés per a la ciutadania. Primer, periodisme. Segon, creativitat i imaginació per diferenciar-se. I tercer, no estirar més el braç que la mànega. I només així es recuperaran els ingressos. Només si s’inverteix en els continguts i el bon periodisme, podrem tenir en el futur el suport dels lectors i dels anunciants.

Però no cal que us digui qui perd i qui guanya amb tot això. Perd la ciutadania que en deixar de tenir informació és més fàcilment manipulable. I guanyen els poders fàctics, els polítics, que a menys periodistes, menys pressió i menys control. Però sobretot perd el territori que deixarà de tenir visibilitat, de donar a conèixer els seus actius, les costums i tradicions.

Per això us dic: Parem els desnonaments periodístics! #Sosperiodismeebrenc

censura-maite ruiz-periodisme #políticosalmando. Amb aquest hashtag, diumenge Jordi Evole (Salvados) analitzava la independència de les televisions públiques i la manipulació a la que es veuen sotmesos els periodistes per part del govern de torn, sigui de dretes o d’esquerres. I desvetllava, amb la ironia i la perspicàcia que el caracteritza, com especialment els serveis informatius ja siguin els de RTVE o els de les autonòmiques com Canal 9, TeleMadrid o Televisió de Catalunya pateixen constantment la pressió dels governs públics per convertir-los en servils mitjans al servei dels qui manen. Sembla ser que a les universitats als alumnes de periodisme se’ls explica que, en funció per quin mitjà treballin, hi haurà coses que no podran publicar. I a les redaccions, els periodistes que es revelen contra aquesta situació i denuncien la manipulació, el partidisme i la manca d’objectivitat són apartats i passen a fer el que popularment es coneix com ‘passadissos’ o són directament acomiadats. I ja van prop de 8.000 acomiadaments des de l’inici de la crisi.

Jordi Evole qüestionava així el paper informatiu de les televisions públiques però el cert és que el seu anàlisi es podria traslladar perfectament als mitjans privats, també al servei de determinats interessos econòmics i polítics per sobreviure.

D’exemples em vam veure molts, des del CC.OO. de Urdaci a TVE a l’escandalosa carta enviada pel director general de Telemadrid, Manolo Soriano, a Esperanza Aguirre informant-li d’un documental sobre els atemptats de l’11M que havien preparat i on li assegurava: ‘crec que ha quedat bastant bé cinematrogràficament i ideològicament‘.

I quan ens preguntem com pot ser que els criteris polítics estiguin per sobre dels criteris periodístics en el camp de la informació, només cal veure que són representants polítics els que dirigeixen els òrgans assessors de continguts als mitjans públics o periodistes premiats amb càrrecs a les direccions dels partits o les institucions públiques que regenten…. aquesta és la realitat i en un moment de crisi econòmica i de manca de llocs de treball com l’actual, pocs s’atreveixen a nedar contracorrent.

El tema es va convertir ràpidament amb TT a les xarxes socials. Twitter treia foc escoltant a Miguel Angel Rodríguez dient que les televisions autonòmiques no servien per a res però que calia mantenir TVE per unificar Espanya. O a Iñaki Gabilando assegurant que el guanyador d’unes eleccions, s’emportava sota el braç una caixa d’estalvis i una televisió pública.

I davant d’aquest escenari desolador per als ciutadans que volen estar ben informats i especialment per als periodistes que volen fer bé la seva feina, el mestre Josep Martí Gómez (el podeu llegir a lamentable.org) obria una escletxa d’il·lusió assegurant que avui dia, sortosament, internet i les xarxes socials estan desplaçant en influència als mitjans de comunicació tradicionals.

I és cert. La inversió publicitària en mitjans digitals -que va ascendir a 434,43 milions d’euros (18,3%) en el primer semestre de 2012 segons IAB Spain- supera per primer cop des de l’aparició d’internet a la inversió en mitjans impressos (15,6%), situant-se en segona posició per darrera de la inversió en televisió (43%). I on va la publicitat és on està l’audiència. Sembla ser per tant que els ciutadans, cada cop més dotats de noves tecnologies com els telefons intel·ligents, les tablets o internet a casa, no es refien dels mitjans convencionals i opten per internet i el periodisme digital com a fórmula per estar ben informats del que passa. Un periodisme, en la major part dels casos, fet per professionals que no volen veure’s sotmesos a les directrius polítiques ni empresarials, que volen parlar i publicar independentment, sense pels a la llengua i amb vocació d’informar la ciutadania.

Avui les Terres de l’Ebre estan d’enhorabona perquè naix un nou mitjà de comunicació al territori: Aguaita.cat. I amb ell, una nova via de comunicació i participació ciutadana. Aquests temps de crisi, més que mai, són temps d’informar i de comunicar per satisfer les necessitats dels ciutadans i per complir amb el dret constitucional a la informació. Des d’aquest blog, felicito a les companyes Silvia Bervís i Sofia Cabanes per la iniciativa i per la valentia. I a tots vosaltres, us convido a participar, compartir informació, debatre, és a dir, en definitiva a interactuar i comunicar.

atur-periodistesJa era hora! Per fi un mitja de comunicació, el TN Comarques de Tarragona en aquest cas, eleva a la categoria de noticia els acomiadaments continuats que s’estan produïnt en el sector periodístic. Quan un periodista es converteix en noticia és signe que les coses no van bé… però ja era hora. Habitualment els mitjans i els periodistes ens hem fet ressó dels problemes, les crisis i els acomiadaments de tots els sectors: agricultura, indústria, ensenyament, sanitat, sector de la construcció, del moble… Hem explicat detalladament cada realitat, els pros i els contres de cada crisi. Hem relatat casos humans i hem fet parlar experts, analistes, representants polítics de cada situació… Era la nostra humil aportació a les difícils situacions de moltes persones i famílies. Però quan ens ha tocat a nosaltres, malgrat arribar als extrems actuals amb més de 6.000 periodistes acomiadats en els últims quatre anys, amb retallades i expedients de regulació dia sí i dia també als mitjans, amb la desaparició de moltes ràdios i capçaleres… sembla que parlar de nosaltres, explicar als ciutadans la nostra realitat (que no és que sigui excepcional sino exactament igual que les altres), això ens fa vergonya. Avui, TV3 en l’edició del TN Comarques de la demarcació de Tarragona i les Terres de l’Ebre ha obert l’informatiu del migdia explicant quina és la situació dels periodistes de Tarragona i les Terres de l’Ebre, amb una cinquantena de professionals acomiadats en poc més d’un any, amb molts mitjans sota mínims i d’altres que tanquen portes, amb una complicada sortida per tots els companys i companyes. I ha explicat també com això dificulta no només la tasca de control i informació que fem els periodistes, sinó també  l’accés a la informació i el dret a decidir lliurement dels ciutadans. Una realitat com una altra, però que, precisament per això, es mereix el mateix tracte i ressó informatiu, no creieu? Als periodistes no ens agrada ser noticia perquè, en la major part dels casos, això és sinònim de ‘males notícies’. Però malauradament, ens aquests moments, ho som.

Us deixo aquí l’enllaç del vídeo on, entre d’altres veus, hi ha la meva també:

Telenotícies Tarragona 07/06/2012

 

 

 

periodisme- maite ruizAvui més d’un centenar de periodistes s’han manifestat a la Plaça Sant Jaume en defensa dels mitjans de comunicació i del dret a la informació, i en contra de les retallades. L’acte estava organitzat pel Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), CCOO de Catalunya, la UGT de Catalunya i el Sindicat de la Imatge UPIFC, que han convocat els professionals dels mitjans de comunicació a mobilitzar-se per la greu situació que viu el sector de la comunicació i el periodisme. Els organitzadors han xifrat en 2.000 els llocs de treball que s’han reduït a Catalunya des de l’aparició de la crisi a les plantilles dels mitjans de comunicació i han llegit un manifest on han criticat que els mitjans públics, sobre tot CRTVE i les cadenes autonòmiques, per què ‘estan sent objecte d’un brutal assetjament per part dels operadors privats que han trobat la plena complicitat dels poders públics’. També han parlat dels mitjans locals tot dient que “hi ha ajuntaments que han decidit ignorar el crucial paper que juguen els mitjans locals en la cohesió i en la integració social als seus municipis i han tancat ràdios i televisions o les han reduït a la mínima expressió”.  Hi estic d’acord.

Que la crisi als mitjans de comunicació privats ha portat milers de treballadors a l’atur ja ho hem comentat i penso, sincerament que no és el més greu.  El que és greu és que, poc a poc i de manera sutil però imparable, s’està limitant el dret a la informació del ciutadà. S’està unificant el missatge, limitant l’opinió crítica i empobrint el coneixement social.

Però d’això ja n’hem parlat massa en aquest blog i avui vull girar la truita i veure la cara positiva de tot plegat. Per això us vull recomanar un llibre: Redacciones. La profesión va por dentro de Carlos Ulanovsky (Buenos Aires), una excel·lent descripció del què és ser periodista, de com sent, com creix i com viu un periodista. I de com, malgrat el format, les crisis o els interessos editorials, un periodista segueix sent un periodista. En definitiva, sentit comú i naturalitat… allò essencial en tot periodistal professional i vocacional. Us el recomano!

 

periodigno-maiteruizaDes d’aquest blog em vull sumar a la iniciativa de l’Associació de Premsa de Madrid que ha decidit concentrar-se el 3 de Maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, per reivindicar la DIGNITAT de la nostra professió. Una iniciativa que crec que tots els periodistes hauríem de recolzar des dels diferents territoris donada la difícil situació que atravessa el nostre gremi. Sota el nom de #periodigno. Sense periodistes no hi ha periodisme i sense periodisme no hi ha democràcia, s’ha elaborat un decàleg amb els principals punts pels quals tots els que som periodistes, hauríem de manifestar-nos. Us he posat l’enllaç però els tradueixo aquí perquè en quedi constància també en aquest blog:

1. Per què som periodistes i el nostre deure és elaborar informacions veraces, rigoroses, contrastades i contextualitzades, no simplement reomplir espais buits en els mitjans de comunicació.

2. Per què no podem acceptar rodes de premsa sense preguntes i hem d’acabar una vegada per totes amb l’estratègia de negar explicacions als ciutadans #sensepreguntesnohihacobertura.

3. Per què no volem ser simples distribuidors d’informació elaborada pels poders polítics, econòmics, culturals, esportius o de qualsevol altre sector.

4. Per què defensem un periodisme lliure de pressions i servituds polítiques i econòmiques que ens retorni la credibilitat davant la ciutadania.

5. Per què els periodistes volem assumir, amb totes les conseqüències, el nostre paper de garant del dret constitucional dels ciutadans a una informació veraç.

6. Per què demandem una retribució digna pel nostre lloc de treball. #gratisnotreballo

7. Per què no volem que els nostres llocs estructurals a les redaccions siguin ocupats per becaris i per què ens oposem frontalment a la desaparició de les redaccions de periodistes experimentats, als qui es reemplacen amb contractes de salaris indignes.

8. Per què volem que es posi remei a la destrucció massiva de llocs de treball que estan aplicant els editors als mitjans de comunicació.

9. Per què volem defensar-nos de l’intrusisme en la nostra professió.

10. Perquè rebutgem que els empresaris dels mitjans de comunicació anteposin els interessos econòmics del dret als ciutadans a estar veraçment informats, obviant els principis ètics i deontològics de la professió periodística.

periodisme a les Terres de l'EbreL’evolució dels mitjans de comunicació ja fa temps que evidencien que el periodisme està atravessant una greu crisi o que, almenys, està patint una mutació, cosa que fa que el seu exercici sigui cada vegada més difícil i problemàtic. N’hi ha que parlen de la seva desaparició. A mi, perdoneu-me per ser una romàntica, però crec que les vocacions no es perden (més enllà d’alguna d’eclesiàstica) perquè es porten a dins i el periodisme no desapareixerà mentre hi hagi periodistes amb essència.

Però una altra cosa són els mitjans. Quins mitjans sobreviuran? Guanyaran la batalla els anomenats mitjans convencionals com els diaris, la ràdio, la televisió, les revistes al món digital d’internet. Es tracta només d’adaptar els mitjans a les noves tecnologies? N’hi haurà prou amb la informació dels blogs i les xarxes socials o els canals patrocinats per satisfer les necessitats dels ciutadans, per complir amb el dret constitucional d’estar informat? I quin és el paper del periodista en aquest entorn?

Sens dubte, estem en un moment de múltiples reflexions. De fet, personalment crec que arriben tard i ja fa temps que col·legis professionals, professors, experts de la comunicació i universitats haurien d’haver fomentat aquest debat pública, seriosa i responsablement. Ara, enmig d’una crisi econòmica sagsejadora, el debat es fa molt més difícil d’abordar perquè més enllà de la necessitat, les funcions, el paper dels periodistes i els formats, s’hi barreja la pela, els interessos econòmics i financers, les relacions amb el poder i la política, la dependència a un lloc de treball…

Malgrat tot la reflexió existeix i jo avui us vull destacar dos actes que volen contribuir a parlar del moment que atravessa el periodisme i a definir el seu futur.

D’una banda, avui han començat a la facultat Blanquerna de Barcelona unes jornades amb el títol de Més per menys! Comunicar en un món «low cost», on es vol reflexionar sobre el paper de la comunicació davant els canvis que s’estan produint. En total, unes 20 taules rodones analitzaran el futur del periodisme i dels grups de comunicació, les experiències low cost en l’audiovisual, els nous formats de producció, els nous models de negoci, els nous perfils professionals, les noves formes de creació, el finançament de la publicitat i la cobertura informativa en temps de crisi, entre d’altres. Per cert que en el marc de les jornades aquest vespre el periodista Jordi Évole (i aprofito aquí per declarar-me públicament fan del follonero) rebrà el premi al millor comunicador 2011.

I en clau més territorial, dissabte 17 de març el Casal Popular Panxampla celebra una sessió vermut sota el títol La crisi del periodisme i el dret a la informació per parlar també de com afecta aquesta crisi a les Terres de l’Ebre. Serà a les 12.00h. No us ho perdeu perquè sobre els múltiples acomiadaments que s’han produït al territori ja n’hem parlat però serà bo avaluar quin efectes està tenint al territori ara que ja hem començat a notar la davallada informativa i la manca de cobertura a les Terres de l’Ebre per part dels mitjans privats (el PuntAvui ha passat de tenir dos pàgines a tenir una obertura o un simple breu) i dels mitjans públics com Catalunya Ràdio i TV3 que al tractar-se de periodistes autònoms que cobren per peça, han aplicat directament la política de la retallada territorial. Però no només això, els mitjans locals també apreten a les redaccions insuficientment poblades, fet que provoca que els periodistes difícilment poden sortir de la redacció i que, per tant, s’imposi la informació institucional de les notes de premsa o la que els arriba gravada en una cinta de vídeo.

Crisi econòmica, editorial, tecnològica, deontològica… n’haurem de parlar i veure si el periodisme com s’ha entès fins ara s’hauria de quedar o marxar, com deien els Clash…

Com afectarà la reforma laborals als mitjans de comunicació? No hi ha dubte que la reforma laboral aprovada pel Govern del PP ens afectarà de manera negativa, com a qualsevol altra empresa, però si aquesta reforma tira endavant ja ens podem preparar per afrontar tot un seguit de noves retallades tant als mitjans privats com també als públics.

La nova llei permet modificar la jornada laboral, els salaris, els sistemes de treball i les funcions quan ‘existeixin raons económiques, tècniques, organitzatives i de producció‘. Es a dir, ho tenim clar perquè totes les empreses de comunicació compliran no una, sinó totes les raons al·legables. A més, la llei facilitarà els acomiadaments col·lectius donada la seva reducció d’ingressos o ventes. Acomiadaments que se substituiran per aquests nous contractes Rajoy, es a dir,  contractes d’un any de prova, després del qual et podran acomiadar sense haver-te d’indemnitzar. De veritat necessitem un any per saber si un periodista redacta bé o no? Si fa bé la seva feina o no? Per descomptat que no. Però això permetrà enllaçar un contracte anual amb un altre consolidant una ocupació més precària encara. O el que és pitjor, finalitzat el primer any, et canviaran la funció laboral i et mantindran a l’empresa amb un altre contracte Rajoy any rere any. I si no hi estas d’acord…. ja saps… acomiadament express que no costaràs ni un euro. I que ens trobarem? Major dualitat entre els treballadors, acomiadaments per ‘causes objectives més que dubtoses’ i amb indemnitzacions més baixes, negociacions de convenis despenjats dels convenis col·lectius, contractes més basura si s’escau, gent al carrer,  i bonificacions als empresaris.

Des de l’inici de la crisi s’han comptabilitzat 5.000 acomiadaments de periodistes i la llista no s’atura. L’última mostra la tenim a El Periodico de Catalunya que ja ha advertit als treballadors que hauran d’acceptar una retallada salarial del 16% si no volen que apliquin la nova reforma laboral. Ho explica Juan Valera en Periodistas 21. #NoaltijeretazoenPeriodico. I això que El Períodico és el diari més venut a Catalunya (76.314 exemplars). Un suma i sigue a les retallades que estan patint altres diaris (ADN, El Punt Avui (felicitats, per cert, pel nou accionista) i Público), les radios (locals, autonòmiques i estatals) i que en breu s’hi sumaran les televisions públiques, amb 8.000 treballadors a les autonómiques i 6.500 a RTVE.

No sé quin futur ens espera. Però si sé que aquesta reforma laboral no ens ajuda. Així que jo no en tinc cap dubte i el proper #19F sortiré al carrer a dir No a la Reforma Laboral.