Archivos de la categoría ‘Política’

periodisme-comunicacióEl post d’avui està dedicat a les relacions tant difícils com necessàries entre les Relacions Públiques i els periodistes i/o bloguers. Una relació que es troba sempre penjant d’aquell fil delicat que sosté tot amor passional: el fil que separa la feina i l’amistat, la professionalitat i l’interès, la franquesa i la utilitat, la confiança i la traïció, l’ètica i l’ego personal… I ho faig després d’haver vist un capítol de Scandal (sèrie de televisió que us recomano) on les relacions entre periodistes i caps de comunicació polítics són tan apassionants que et poden produir un infart.

El que m’ha fet pensar que la comunicació forma part d’un negoci a tots dos bàndols: els caps de comunicació d’empreses, institucions, partits polítics, etc… l’objectiu dels quals es fer arribar les seves accions i les seves versions al bàndol dels mitjans de comunicació per influir en les idees i les percepcions de la ciutadania; i els periodistes i bloguers que busquen ser els primers a aconseguir informació interessant i novedosa capaç d’obrir portades a diaris o blogs i cridar l’atenció dels ciutadans i les seves visites al quiosc o la web que facin sostenible el seu negoci.

L’interès és doble i difícilment avui funcionen un sense l’altre. De fet, en moltes ocasions els gabinets de premsa i comunicació els dirigeixen experimentats periodistes que coneixen a la perfecció no sols als companys periodistes sinó les maneres, les necessitats i les rutines de treball dels mitjans de comunicació. Res ha canviat amb les noves tecnologies més enllà de la diversificació i la rapidesa amb que avui s’ha de treballar a un bàndol i a l’altre.

Però hi ha certes regles i certes límits que mai no es poden trencar ni creuar si volem mantenir l’essencial en totes dues professions: la confiança i la credibilitat. Per això, enumero aquí regles bàsiques que tota persona que es vulgui dedicat a la comunicació ha de saber, tan si és a un costat com a l’altre.

1- No mentir mai. Es millor reconèixer que no pots parlar que negar o mentir sobre un fet. L’honestitat és una regla bàsica per tot tipus de relació però especialment per aquesta.

2- Reciprocitat. Si acceptes un favor, recorda que l’hauràs de tornar.

3- Relació personal. Un cafè, un dinar, una copa… Has de conèixer personalment les persones amb qui treballes, tenir empatia i fer un trucada també per temes personals (una felicitació, un condol, etc.).

4- Exclusives. Són necessàries, ofereixen visibilitat a un costat i reconeixements a l’altre.

5- Tolerància. Ni els periodistes són experts en tot, ni els caps de comunicació tenen sempre tota la informació. S’ha de ser tolerant amb les errades.

6- Possibilitat d’arribar a acords. Tots dos bàndols tenen una feina i uns objectius. Una relació estable i duradera només és possible si hi ha possibilitats d’arribar a acords en certs moments.

7- Coherència. Com en tota relació, la coherència és el que et graranteix que la confiança i la credibilitat es mantingui intacta.

8. Persuació. És el gran pes que decanta la balança de la relació cap un costat o cap a l’altre. Si la resta de punts existeixen, qui domini millor l’art de la persuació (sigui per fer les preguntes oportunes o per donar les respostes més apropiades) serà qui portarà els pantalons de la relació.

Però això que no us preocupi massa, passa a totes les famílies.

Anuncios

periodisme-maite ruiz Ho he de confessar: sóc víctima de l’endogàmia que implícitament comporta la professió periodística. M’encanta parlar de periodisme, del què és i implica aquesta professió, dels origens, del present i del futur i no només m’encanta parlar-ne sinó que m’encanta escoltar parlar companys de professió o gent amb cert criteri. Es per això que fa uns dies vaig assitir a una taula rodona que sota el títol ‘Comunicació i política: La importància dels mitjans de comunicació en la superació de la desafecció política va juntar a Josep Martí, Secretari de comunicació de la Generalitat; Agustí de Uribe–Salazar, president de l’ACCIEP; Francesc-Marc Àlvaro ( La Vanguardia) i Albert Sáez (El Periódico). Malgrat que l’objectiu era parlar sobre la desafecció política i el paper dels mitjans, el debat va derivar -i tots van coincidir a portar-lo cap aquí- en que vivim també una desafacció ciutadana envers els mitjans de comunicació i els periodistes.

I és cert. Fa uns anys quan jo li deia a algú que era periodista, notava en les seves paraules i els seus ulls, una certa admiració, interés, entusiasme, afecte i simpatia. Ja fa un temps, però, que percerbo en dir la meva professió una certa ironia per part de l’interlocutor i un alè que m’indica falta de credibilitat i de respecte atribuïda a la feina que desenvolupem.

Albert Sáez va reconèixer que el monopoli de la comunicació que durant anys han sostingut els mitjans de comunicació els va conduir a certs vicis, dels quals el gremi encara no s’ha sabut desintoxicar: fer creure al públic que els periodistes ho saben tot, que no s’equivoquen mai, que són sempre els primers a assabentar-se de les coses, els primers a explicar-ho… Avui amb internet i les xarxes socials és evident que mantenir aquest discurs és de ximples.

Té sentit llavors el periodisme? Evidentment que si. Perquè el que la societat demanda al periodisme és credibilitat, que es verifiquin els fets, que ens expliquin la complexitat, que s’investigui i es vagi més enllà.

Francesc Mar Alvaro va parlar de buscar els nuclis de veritat, un terme molt encertat per explicar que els fets són els fets, la informació es pot veure des de molts angles, les declaracions polítiques són afirmacions a tenir en compte, les tendències dels mitjans són fins i tot legítimes però el que no es pot perdre, el que ha de buscar el periodisme és el nucli de veritat. I va posar com exemple, el projecte Castor. Els sismes són o no són resultat dels treballs de la plataforma? Aquí no s’hi valen els potsers, la diversitat de fonts o d’estudis, les declaracions a mitges… La missió del periodisme aquí és narrar la veritat i arribar al fons de la veritat. Aquest és el compromís bàsic i essencial de la nostra professió que no té ni internet ni les xarxes socials.

Per tant, per posar fi a la desafecció que senten els ciutadans, proposo:

1- Recuperar la credibilitat. Es l’element fonamental i no ens hauria de fer por reconèixer els errors ni rectificar les informacions amb grans titulars. Penso que les fe d’errates no haurien d’amagar-se en un petit racó al final de pàgina en un Diari sinó tot el contrari, demostrar que rectificar és de sabis i que el que volem oferir és la veritat.

2- Abandonar la informació d’altaveu. L’agenda de l’actualitat no la poden marcar ni els polítics ni els poders econòmics. Hem de recuperar la nostra agenda amb temes propis i deixar de donar tant protagonisme a la declaració i contradeclaració.

3- Demostrar rigorositat i independència. Verificar i contrastar és clau per guanyar-nos el prestigi. No voler correr més del necessari. El cas d’Aznar i l’11-M encara fa molt mal als mitjans que no han sabut recuperar la credibilitat després d’aquelles portades atribuïnt a ETA l’atemptat quan els mitjans internacionals ja parlaven d’Al Qaeda.

4- Preguntar i preguntar. No acceptar compareixènces ni rodes de premsa amb televisió de plasma o sense preguntes. Preguntar és un mandat que té el periodisme. No poder fer-ho atempta directament a la nostra feina i la nostra ètica professional. I ho haig de dir, em fa sentir molta vergonya.

5- Omplir les redaccions i contractar professionals. Despoblar les redaccions és evident que va en contra dels quatre primers punts. Contractar periodistes i encoratjar-los a preguntar i premiar el periodisme d’investigació són les millors armes del bon periodisme.

No tinc cap dubte que aquest periodisme té futur, té lectors i té demanda. El problema és voler vendre gat per llebre a una societat que cada dia té més capacitat d’intel·ecte i raciocini.

periodisme-maite ruiz

Plataforma en Defensa de l'Ebre-xarxa socialNi facebook, ni twitter, ni linkedIn… la primera xarxa social propiament dita de les Terres de l’Ebre va ser la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Es cert que avui ja no ens sorprèn a ningú sentir parlar de xarxes socials, de facebook, de twitter, de pinterest, foursquare… Qui més qui menys, és usuari d’una o d’una altra, o de moltes a la vegada.

Però això no era així el 5 de setembre de 2000, quan el Govern del PP amb José Maria Aznar al capdavant, va anunciar el Pla Hidrològic Nacional que previa transvasar 1.050 hectòmetres cúbics anuals d’aigua de l’Ebre a tot el llevant espanyol, des de Barcelona fins Almeria, passant pel País Valencià i Múrcia.

De l’any 2000 fins al 2013 han hagut molts avanços tecnològics que han alterat completament el món del periodisme i la comunicació. Però la Plataforma en Defensa de l’Ebre ja des del principi va captar la necessitar d’entaranyinar una xarxa social en defensa del riu Ebre i va crear una xarxa de contactes i de plataformes locals que, a un nivell més rudimentari però igualment efectiu, va servir no sols per comunicar-se entre ells sinó per crear una gran comunitat. Tan gran que van aconseguir no només visualitzar i posicionar el territori i la gent de les Terres de l’Ebre a Catalunya i arreu del món, sinó també tombar finalment el Pla Hidrològic Nacional.

Així, la Plataforma en Defensa de l’Ebre va començar constituint una xarxa amb diferents nivells que agrupava i comunicava milers i milers de persones. Hi havia quatre nivells:

1- Les assemblees locals -un total de 18- que feien arribar als municipis de les Terres de l’Ebre però també a fora, a Barcelona amb els Jovens en Defensa de l’Ebre, a Girona, al País Valencià… tota la informació, els missatges i les mobilitzacions programades. Recollien -i encara ho fan- els correus electrònics i constituiren una base de dades de més de 5.000 emails que puntualment rebien la informació i eren cridats a les mobilitzacions.

2- Les ONGs. Una base de dades amb més de 400 correus electrònics per generar aliances i treballar internament les estratègies a seguir, des del punt de vista mediambiental, a Catalunya, Espanya i Europa.

3- Els mitjans de comunicació: els locals, per comunitats autònomes, espanyols i europeus… amb contactes de redactors, directors, freelance, fotogràfs, càmeres… que permetien mostrar al món i viralitzar la imatge i la força de la Plataforma.

4- Ebrencs. Un grup d’activistes que neix com a comunitat virtual pròpiament dita i que es relacionen a través de Yahoo. Manel Zaera, al capdavant, crea ebrencs.com, un blog amb informació de l’Ebre i de la lluita antitransvasament del qual avui queda només un recull de titulars però que en el seu moment es convertí en el principal mitjà antitransvasament. ‘Molts vam ser els que vam posar-nos internet i ens vam crear un correu electrònic només per formar part de la PDE i assabentar-mos del què passava i de les mobilitzacions’, assegura Susanna Abella, portaveu de la PDE.

I així, de manera espontània, es va teixir una xarxa ciutadana que creixia i creixia silenciosament i estenia el nus i aquell color blau tan característic per tot Catalunya, País Valencià, Aragó, Galícia, però també per Europa. Potser mai van tenir aspiracions econòmiques com Mark Zuckenberg amb facebook, però sí van tenir la seua força. Una força que va menyspreuar tant el PP com CiU fins a veure les magnituts de les multitudinàries manifestacions antitransvasament a Barcelona, Saragossa, Madrid o a Brusel·les. I que va posicionar ràpidament a la resta de partits, llavors a l’oposició, que van constituir un front institucional contra el PHN i que va obligar Zapatero a prometre electoralment la derogació del transvasament de l’Ebre si guanyava les eleccions, fet que va complir només ser nomenat president.

lo riu es vida 6-6-2010

Avui, quan el nou Pla Hidrològic de Conca amenaça de nou la supervivència del Delta de l’Ebre, quan s’obre la porta de nou als transvasaments mitjançant el mercadeig de l’aigua pel regadiu, quan governa de nou el PP i Arias Cañete -aquell ministre que va dir allò que el PHN s’aprovaria per ous i que seria un passeig militar-. Avui, la Plataforma en Defensa reactiva la seva xarxa social i l’amplia amb facebook i twitter @PDE (amb més de 5.600 seguidors). ‘Ens vam adonar que arran de la crisi dels mitjans de comunicació i tot el que això representa, ens calia un canal propi. I el facebook i twitter ens permet mantenir el contacte amb la ciutadania‘, explica Manolo Tomàs, també portaveu de la PDE.

No obstant, els correus electrònics i l’Skype són encara avui per ells la manera més segura per treballar i comunicar-se. ‘Internament tenim la nostra pròpia xarxa. El facebook i el twitter són el nostre canal de comunicació extern‘. Un canal que, assegura, és més que mai necessari davant la dràstica davallada de periodistes professionals i també pels interessos de les empreses i els grups mediàtics que, fruit de la crisi, depenen i estan collats cada dia més per algunes empreses com poden ser el CAT, AGBAR o La Caixa, entre d’altres.

El 198periodisme.jpg3 l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el 3 de maig com a Dia Mundial de la Llibertat de Premsa amb la intenció de reconèixer la necessitat d’una premsa lliure, plural i independent com a component essencial de tota societat democràtica. Avui, 3 de maig, commemorem la declaració de Windhoek sobre la llibertat en l’exercici del periodisme i la feina que fan els professionals per informar les seves societats, de vegades fins i tot arriscant les seves vides.

Avui, per tant, és un dia de reflexió sobre l’exercici de la nostra professió i jo em pregunto com d’informats estem i quin control dels poders públics exercim a Espanya tenint en compte les darreres dades facilitades per la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) que xifra en 4.800 els periodistes que van perdre la feina a Espanya en el 2012 i, per tant, ja sumen més de 10.000 els periodistes aturats i amb prop d’un centenar de mitjans tancats.

I és curiós que si en el Dia Mundial del Medi Ambient, el Càncer, la Dona, la Joventut o, tan s’hi val, fins i tot Sant Jordi… és habitual l’aparició de tots els polítics davant els micròfons fent declaracions solemnes i reivindicatives sobre l’afer en qüestió, mostrant el seu suport i anunciant accions en defensa de… És curiós veure el silenci que provoca en els polítics la reflexió avui ‘Sense periodistes, no hi ha periodisme. Sense periodisme, no hi ha democràcia’. Ho ha denunciat en un comunicat la FAPE.

Sobretot perquè ells, els polítics, s’alcen com els màxims representants de la democràcia i n’haurien de ser els principals defensors. I habitualment, parlen amb els periodistes, es prenen un cafè, s’hi fan rialles… però tots, en el fons, sabem que els som molests. Que no els agrada que els preguntin, que els demanin sobre la seva feina ‘pública‘, sobre la seva gestió ‘pública’, sobre el què cobren o el que es gasten i com s’ho gasten, malgrat que són diners ‘públics’.

Si, avui hi hagut moltes declaracions institucionals de periodistes (FAPE, Col·legis de Periodistes, Mitjans de Comunicació) però cap de polítics ni administracions públiques i poques, també cal dir-ho, dels grans mitjans, que evidencien així la complicitat amb el poder i la distància amb la redacció. Una menció especial vull fer a la carta enviada pels sindicats al president Artur Mas.

Aquest silenci, intencionat diria jo, deixa entreveure el poc interès que desperta un dret fonamental com és la llibertat d’opinió i el dret a la informació en els nostres màxims representants. Tampoc es que descobreixi res de nou perquè ens ho demostren cada dia quan fugen i es neguen a respondre als periodistes, quan convoquen rodes de premsa sense preguntes o darrera una pantalla, quan justifiquen acomiadaments tot menyspreuant les feines dels professionals o quan hi posen traves i més traves al treball dels periodistes.

Per això, un dia com avui, hem d’aixecar la veu, hem de dir prou i hem de defensar el #periodigno.

Comunicat de la FAPE

Comunicat del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Comunicat del Sindicat de Periodistes

transparenciaFa uns dies que vaig rebre un correu amb un article titulat ¿Rajoy es tonto y analfabeto? de Lucía Etxebarria. Ella mateixa ho avança: ‘Es un títol per cridar l’atenció’. Però, malgrat la seva extensió, us asseguro que no té desperdici ja que reflexa perfectament el pensament del ciutadà emprenyat – o potser ja podríem dir-li cabrejat- després de veure la que ens està caient: crisi econòmica, estafes bancàries, atur, corrupció política, desnonaments, prevaricació, enxufismes, d’indults injustificables…

L’article arrenca així: ‘Si li foten 22 milions (suposem que força més, perquè això és la punta de l’iceberg) i vostè ni se n’adona, és un ximple. Si al seu partit corren els sobres de diner negre com la cocaïna en un afterhours i vostè ni se n’assabenta, és un ximple. Si vostè veu normal que el marit d’Andrea Fabra, escollit a dit, triés per gestionar les anàlisis clíniques de la Comunitat l’empresa de la qual és conseller, i que quan encara ocupava el càrrec a la Comunitat, decidís privatitzar aquestes anàlisis; si vostè veu normal l’afer de l’àtic a Marbella del senyor González, vostè és un ximple. I si vostè és un ximple, em pregunto com s’ho farà per traure’ns de la crisi. Ah… que no ens hi ha tret. Ah… que estem pitjor que abans. Ah… que estan vostès tancant urgències, privatitzant la sanitat, denegant beques escolars i fent fora la gent de les seues cases…‘. El podeu llegir sencer a AllegraMag-Revista Digital.

I en menys de 20 dies s’ha estés com la pòlvora… s’han multiplicat els correus, les publicacions en blogs, les visites a Google, els twits, els comentaris, els shares i likes a facebook… en menys d’un mes un article publicat a la xarxa ha arribat a un percentatge de població envejada per qualsevol dels mitjans convencionals (premsa, radio i televisió). Aquest poder de difusió i comunicació que ofereix la xarxa és el que més temen els poders polítics avui dia. És lliure i es multiplica ràpidament, ja no entèn de classes socials, edats ni de nivells culturals. Avui qui més qui menys disposa d’internet i ordinador a casa (68% el 2012 segons la darrera enquesta TIC de 2012) o a la feina, i a diferència de les grans indústries editorials no hi ha interés polític ni econòmic que els pugui pressionar. I aquest és el gran poder d’internet i les xarxes socials amb una capacitat de propagació i expansió brutal i imparable que permet al ciutadà parlar i comunicar-se com mai abans. Ho va demostrar la Primavera àrab i malgrat que en tots els païssos s’està buscant la forma de regular (per controlar) aquesta lliure i ràpida compartició de continguts, el cert és que la tecnologia corre a major velocitat i cada dia surten al mercat noves xarxes i applicacions que dónen al ciutadà una versió millorada i avançada per compartir i intercanviar informació en totes les seves versions (articles, fotografies, videos, audios, presentacions…). Digues-li SMS, facebook, twitter, whatsapp, line, instagram, slideshare o com vulguin… però el cert és que ja no hi ha marxa enrere i avui preguntar-se si és Rajoy un tonto i un analfabet no és només un article punyenc del’escriptora Lucia Etxebarria, és també una manera ciutadana de demostrar públicament el seu enuig i irritació per una situació inacceptable, insostenible i vergonyosa. Com bé diu Etxebarria: ‘Informació és coneixement. Coneixement és sabiduria i sabiduria és poder’.

Ha arribar l’hora de rebel·lar-se i exigir una LLei de Transparència i una Llei Anticorrupció. Perquè no fer-ho seria innegablement de ‘tontos’ i analfabets.

eleccions25N-periodisme-maite ruizFa unes setmanes us vaig recomanar algunes eines per conèixer quina era la activitat dels partits i els candidats durant la campanya electoral del 25N. Passades les eleccions, el resultat de les mateixes va deixar bocabadats i desorientats a molts, especialment els més afins a CiU donat que, no només, no van aconseguir la majoria absoluta a què aspiraven sinó que van perdre 12 diputats, essent la patacada més inesperada políticament fins ara a Catalunya. Però també va deixar sense paraula als vaticinadors, assessors, opinadors, sondejadors i molts directors de diaris… El cas és que les enquestes van fallar, les previsions no eren realistes i les perspectives van sorpendre.

Potser la propera vegada, caldrà que tots estiguin més atents al que passa a les xarxes socials. Perquè l’analisi fet per Covelo&Co desvetlla que les dades de popularitat a internet no s’allunyen tant i tant dels resultats finals. L’estudi revetlla que un partit amb baixa popularitat en les converses a les xarxes difícilment obtindrà un gran resultat electoral i a l’inversa.

Però el que vertaderament és important analitzar és el sentiment, és a dir, el valor positiu, negatiu o neutre dels diferents comentaris mencions i converses realitzades a la xarxa. Doncs resulta que el partit que més comentaris negatius va rebre durant la campanya va ser CiU en un 12,41 per cent enfront Ciutadans que va ser el que va rebre major percentatge de missatges positius (un 4%). Curiós no us sembla?

Doncs aquestes reflexions i d’altres les podeu trobar en l’article de Covelo&Co. Totalment recomanable!

25N-periodisme-maite ruiz

 

periodisme-morts-maite ruizUn total de 123 periodistes han mort en el que portem d’any 2012 segons les dades facilitades per l’Institut Internacional de la Premsa. Aquesta entitat va començar a registrar el nombre de professionals morts l’any 1997 i no, no estem parlant de companys a qui els ha arribat l’hora, que patien malalties o han tingut un accident. Estem parlant de companys que han mort en l’exercici de la seva professió que no és altra que recopilar i difondre informació sobre esdeveniments actuals per oferir-los a la societat a fi que en sigui sabedora i tingui una opinió de qualitat al respecte que li permeti decidir i actuar amb llibertat.

Es trist, però així es. I resulta que aquest any s’han comptabilitzat el major nombre de periodistes morts des de 1997. La majoria de casos s’han produït a Síria, també a Somàlia, Mèxic, Pakistan… (podeu veure aquí el llistat). Sí, són llocs de risc i de perill però en molts casos aquestes morts no són fruit d’un atac fortuït. Els periodistes que estan perfectament acreditats i visiblement identificats són atacats com a fórmula de censura i per silenciar el què està passant… Instaurant la cultura de la por per evitar que la veritat surti a la llum, que s’expliquen les barbàries que realitzen exèrcits, governs, dictadors, guerrillers… Atacs a la societat civil, atacs als drets humans, atacs a la humanitat i atacs a la llibertat d’expressió i el dret a la informació que cada any augmenten sense que coneguem ni es jutgi als seus responsables.

https://www.youtube.com/watch?v=COR3lMXKAfg

eleccions 25n-periodisme-maite ruizJa ha arrencat la campanya electoral i els partits ja han posat el compte enrera al marcador amb una agenda d’aquí al 25 de novembre d’aquelles d’infart, de dedicació 24 hores, de repàs de discursos, d’actualitat, d’estratègies i filigranes… tot per obtenir els millors resultats i el major número de diputats al Parlament Català. Però com influiran les xarxes socials en aquesta campanya? Com ens podem assabentar dels comentaris, els twits i retwits dels candidats, dels temes prioritaris del dia, dels videos, de les crítiques, les acusacions o els insults (que segur que algun n’hi haurà)… Internet i les xarxes donen per a molt i en moments de tensió, nervis i impulsos incontrolats, poden ser un bon baròmetre per esbrinar el vertader tarannà dels partits i dels diferents candidats.

Per això us recomano alguns portals que ens ajudaran a fer un seguiment més acurat i sobretot fer-nos un mapa visual dels temes que es tracten cada dia. Veurem quins percentatges ocupen qüestions com la independència o la crisi, l’atur, les retallades, les necessitats socials, els desnonaments… Veurem en quin percentatge es parla de propostes i en quin es parla només de fum. Sigui com sigui, si us interessa els que diuen els candidats a les xarxes no us perdeu:

TUITÒMETRE. Eina creada per Televisió de Catalunya per descobrir el qè estan tuitejant sobre les eleccions del #25N els partits catalans, els candidats que s’hi presenten i la ciutadania. Es pot consultar per data o per autor i fer-ne comparacions.

eleccions25N.cat. Ens informa de tot allò que està passant a la xarxa durant aquesta campanya. Dades a temps real, total de mensions recollides, impacte, núvol de tags i rànquing de popularitat dels candidats. Aquest rànquing es calcula mitjançant la fórmula impacte total – impacte negatiu on impacte és igual al post + retwits + m’agrada + comentaris + referències. Doncs bé, de moment Artur Mas és el més popular amb diferència. Veurem com evoluciona.

eleccions25N.com. Recull de notícies d’ACN, Vilaweb, El Punt Avui, el Singular Digital, Nació Digital, 3/24, directe!cat, Ara i Racó Català sobre les eleccions al Parlament. També mostren un roll de twits del dia.

Hi estarem atents i espero que m’ajudeu per veure també l’entrada i participació dels nostres candidats territorials i veure si realment són actius o no en els espais 2.0