Archivos de la categoría ‘Articles’

marketing-maite ruiz-periodismeCert és que la publicitat sempre ha buscat els llocs més estratègics per obtenir el màxim de visibilitat, sigui en grans cartells, anuncis, patrocinis, enmig d’un programa o sèrie de televisió, cinemes, ràdios i darrerament en xarxes socials… Doncs bé, han estat els japonesos els que han estrenat una nova i privilegiada posició publicitària: amb una enganxina a sota les faldilles de joves que es comprometen a lluir cuixa amb publicitat inclosa almenys durant 8 hores al dia i a fer-ne difusió a través de les seves xarxes socials. N’hi ha qui pensa que és una excel·lent proposta de marketing intel·ligent, altres una disbauxada moda passatgera… qui sap… el que sembla imprescindible és tenir unes bones cames, d’aquestes que atrauen les mirades… o potser no.

Veurem si es queda en una moda japonesa o no… Per si de cas, no us deixeu enganyar si passejant veieu un peculiar tatuatge que sobresurt sota una atractiva faldilla o un short on podeu llegir clarament el nom d’una marca coneguda… és publicitat pura i dura.

transparenciaFa uns dies que vaig rebre un correu amb un article titulat ¿Rajoy es tonto y analfabeto? de Lucía Etxebarria. Ella mateixa ho avança: ‘Es un títol per cridar l’atenció’. Però, malgrat la seva extensió, us asseguro que no té desperdici ja que reflexa perfectament el pensament del ciutadà emprenyat – o potser ja podríem dir-li cabrejat- després de veure la que ens està caient: crisi econòmica, estafes bancàries, atur, corrupció política, desnonaments, prevaricació, enxufismes, d’indults injustificables…

L’article arrenca així: ‘Si li foten 22 milions (suposem que força més, perquè això és la punta de l’iceberg) i vostè ni se n’adona, és un ximple. Si al seu partit corren els sobres de diner negre com la cocaïna en un afterhours i vostè ni se n’assabenta, és un ximple. Si vostè veu normal que el marit d’Andrea Fabra, escollit a dit, triés per gestionar les anàlisis clíniques de la Comunitat l’empresa de la qual és conseller, i que quan encara ocupava el càrrec a la Comunitat, decidís privatitzar aquestes anàlisis; si vostè veu normal l’afer de l’àtic a Marbella del senyor González, vostè és un ximple. I si vostè és un ximple, em pregunto com s’ho farà per traure’ns de la crisi. Ah… que no ens hi ha tret. Ah… que estem pitjor que abans. Ah… que estan vostès tancant urgències, privatitzant la sanitat, denegant beques escolars i fent fora la gent de les seues cases…‘. El podeu llegir sencer a AllegraMag-Revista Digital.

I en menys de 20 dies s’ha estés com la pòlvora… s’han multiplicat els correus, les publicacions en blogs, les visites a Google, els twits, els comentaris, els shares i likes a facebook… en menys d’un mes un article publicat a la xarxa ha arribat a un percentatge de població envejada per qualsevol dels mitjans convencionals (premsa, radio i televisió). Aquest poder de difusió i comunicació que ofereix la xarxa és el que més temen els poders polítics avui dia. És lliure i es multiplica ràpidament, ja no entèn de classes socials, edats ni de nivells culturals. Avui qui més qui menys disposa d’internet i ordinador a casa (68% el 2012 segons la darrera enquesta TIC de 2012) o a la feina, i a diferència de les grans indústries editorials no hi ha interés polític ni econòmic que els pugui pressionar. I aquest és el gran poder d’internet i les xarxes socials amb una capacitat de propagació i expansió brutal i imparable que permet al ciutadà parlar i comunicar-se com mai abans. Ho va demostrar la Primavera àrab i malgrat que en tots els païssos s’està buscant la forma de regular (per controlar) aquesta lliure i ràpida compartició de continguts, el cert és que la tecnologia corre a major velocitat i cada dia surten al mercat noves xarxes i applicacions que dónen al ciutadà una versió millorada i avançada per compartir i intercanviar informació en totes les seves versions (articles, fotografies, videos, audios, presentacions…). Digues-li SMS, facebook, twitter, whatsapp, line, instagram, slideshare o com vulguin… però el cert és que ja no hi ha marxa enrere i avui preguntar-se si és Rajoy un tonto i un analfabet no és només un article punyenc del’escriptora Lucia Etxebarria, és també una manera ciutadana de demostrar públicament el seu enuig i irritació per una situació inacceptable, insostenible i vergonyosa. Com bé diu Etxebarria: ‘Informació és coneixement. Coneixement és sabiduria i sabiduria és poder’.

Ha arribar l’hora de rebel·lar-se i exigir una LLei de Transparència i una Llei Anticorrupció. Perquè no fer-ho seria innegablement de ‘tontos’ i analfabets.

20121017-174500.jpgQue l’ús de les xarxes socials és essencial per a tot tipus de comunicació avui dia és indubtable. Empreses, partits, organitzacions, institucions, polítics…. Tots han apostat per contractar un Community Mànager o fer un curset accelerat sobre xarxes socials, almenys Facebook o Twitter, per tal d’emprar aquests nous canals de comunicació en els seus plans o estratègies comunicatives. Els polítics no són una excepció. I obtenir un càrrec polític avui dia és pràcticament sinònim d’obtenir una nova adreça de correu electrònic, perfils de Facebook i Twitter i fins i tot un bloc. Però quines són les xarxes socials que més utilitzen els polítics? I qui les utilitza més, els homes o les dones? Quins partits polítics fan un ús mes extensiu de les xarxes socials?
Aquesta infografia d’Alfredo Vela revela l’ús de les xarxes socials que fan els senadors espanyols, per xarxa, per sexe i per partit polític. Interessantíssim!
L’ús de les xarxes socials pels senadors espanyols

periodisme-maite ruizAvui ens hem assabentat d’un nou cop al periodisme amb l’anunci del Grup Prisa dacomiadar 138 dels seus 440 treballadors de El País, és a dir, més d’un quart de la seva plantilla. L’anunci arriba dos dies després d’un altre ERE del grup Prisa per acomiadar 90 treballadors més de Cinco Días, Prisa Revistas y Prisa Brand Solutions.

El País és el diari més venut a Espanya, tot i que no ha pogut evitar la forta caiguda en la venta d’exemplars i ingressos publicitaris.

Segons les darreres dades de l’OJD envers els resultats de vendes i difusió dels diaris espanyols al juliol i agost, la caiguda interanual més forta va ser la d’agost, quan El Pais i El Mundo van perdre un 18% de les seves vendes. Al juliol la baixades van ser una mica més suaus, el diari de Prisa va perdre un 11% i el d’Unidad Editorial un 13%.
La baixada en les vendes i en la difusió dels diaris de pagament s’ha convertit en una constant. Segons les últimes xifres de la OJD pendents de certificar -s’han actualitzat els resultats de juliol i agost- els número negatius continuen sent la tònica habitual. El diari El Pais va vendre al mes de juliol 201.273 exemplars, un 11% menys que en el mateix mes de l’any anterior. És a dir, en dotze mesos ha deixat de vendre més de 25.000 exemplars. La seva difusió també es va reduir un 7%. Si ens fixem en l’agost, la baixada en les vendes va ser del 18%, ja que ha passat dels 230.895 exemplars de 2011 als 189.422 números del mateix període de 2012. Pel que fa a la difusió la caiguda s’estableix en el 8,6%.

I els resultats en ingressos publicitaris tampoc han estat bons. En 2011 El Paísva ingressar 255 milions d’euros (-7,3%) dels quals 107,5 milions  (-14,8%) corresponien a publicitat i la resta es divideix entre venta d’exemplars i ingressos per promocions.

Així que, a qui li ha tocat pagar ‘el pato’ de nou sóm un cop més els periodistes que seguim sumant acomiadaments, incrementant les llistes de l’atur i reflexionant cap on tirar en un món on no divisem el futur de la nostra professió.

Una abraçada a tots els companys acomiadats. Anims i a seguir endavant!

periodisme-maite ruizReflexions i debat sobre el periodisme i la seva funció social. La IV Assemblea de Periodistes, organitzada pel Sindicat de Periodistes de Catalunya dissabte 16 de juny a Barcelona va cloure amb un manifest que reivindica la funció social del periodisme. I tot just avui, 17 de juny, quan es celebren els 40 anys del cas Watergate, aquesta funció social hauria de tenir més sentit que mai.

En la jornada van participar Silvia Cobo, columnista al diari on line Economia digital; Pere Rusiñol, exredactor del diari Público, i Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura i Comunicació i professor de la UAB. Tots van coincidir a reflexionar sobre la greu situació actual que viu el periodisme, immers en la crisi que afecta tots els seus àmbits, la gran quantitat d’acomiadaments produïts en els darrers anys, el gran nombre de professionals que surten any rere any de les universitats sense possibilitats de ser adquirits pel mercat laboral i, en definitiva, sobre el futur de la professió. ‘Hi ha massa universitats de Periodisme, massa futurs periodistes per al nostre mercat laboral‘, ens diuen. ‘El periodisme també ha viscut una bombolla de mitjans‘, afegeixen. Sindicats professionals, Col·legis Oficials, Universitats, doctors, catedràtics, experts, intel·lectuals…. i ho dieu ara això? On ereu fa cinc anys? Per què no ho vau advertir?

L’escàndol del Watergate ha estat un dels grans exemples de la funció de control polític que fa el periodisme, el cas més explicat a totes les Universitats de Periodisme i una clara mostra de la necessitat d’aquesta professió.

I no va ser només un èxit periodístic del Washington Post i els seus periodistes dedicats a la investigació. Va ser un èxit de la ciutadania que es va assabentar de tota la trama de corrupció i això li va permetre ser crítica i decidir (votar) amb llibertat. I va ser també un èxit polític perquè va atemorir i demostrar als qui tenien el poder i es creien ‘intocables’ que això no era així.

Avui periodistes dedicats a la investigació en aquest país en queden pocs i els pocs que queden, ho són vocacionalment i difícilment treballen en mitjans de comunicació. Un exemple n’és el cas Wikileaks.

Per això em pregunto: Què quedarà del periodisme? Es possible encara un ‘Watergate’? I qui en surt guanyant i qui perdent de tot plegat? Haurem de seguir reflexionant…

El periodisme es reivindica (TV3)

Watergate, 40 anys després (TV3)

 

 

Pels no sabeu de què parlo, blippar és una aplicació de realitat augmentada que permet, a través d’un telèfon intel·ligent o una tablet, interactuar amb el text i rebre informació virtual extra. De moment, ja ha causat furor en el món de la publicitat i els videojocs. I és que les marques no perden oportunitat i busquen sempre la forma més innovadora, més atractiva i sorprenent per captar la nostra atenció. I és evident que ho aconsegueixen. Les aplicacions de realitat augmentada són una tecnologia relativament nova i encara en desenvolupament (blippar, aurasma, ar, etc.) que ofereixen una infinitat de possibilitats noves al lector. Potser la manera de veure, fullejar o llegir un diari o una revista impresa ha de canviar. Perquè el paper pot oferir també possibilitats interessants. I qui sap? Potser el futur del periodisme -o millor dit, dels grups editorials- va per aquí… Jo us deixo uns quants exemples i vosaltres decidiu!

 

 

 

lletres-maite ruiz-periodismeDarrerament hem llegit molts manifestos sobre periodisme, sobre la seva situació de crisi, sobre la seua necessitat de reinventar-se o d’adaptar-se als nous temps. Aquest, però, es un manifest sobre els periodistes. Sobre què sent, com viu i com treballa un periodista vocacional. L’ha escrit el periodista Tim Radford que s’acaba de jubilar, despres de 32 anys a The Guardian. Un manifest clar, lúcid, divertit i inspirador que tot periodista hauria de tenir en compte abans d’escriure la primera paraula d’un article.

MANIFEST PER A PERIODISTES SENZILLS
1. Quan t’asseguis a escriure hi haurà una sola persona important a la teva vida. Es tracta d’algú a qui mai veuràs anomenat lector.

2. No escrius per impressionar al científic al que acabes d’entrevistar, ni al professor que va ser decisiu per a la teva graduació, ni a l’editor estúpid que et va rebutjar ni a aquella persona tan atractiva que acabes de conèixer a una festa i sap que ets periodista (o a la seva mare ). Escrius per impressionar a algú que està penjat de la barra del metro entre les estacions de Parsons Green i Putney i que deixaria de llegir-te en un mil · lisegon si pogués fer alguna cosa millor.

3. Així doncs, la primera frase del teu article serà la més important en la seva vida i després la segona i la tercera. Perquè, tot i que tu -empleat, apòstol o apologista- et sentis obligat a escriure, mai ningú no està obligat a llegir.

4. El periodisme és important. Però un mai ha envanir-se amb aquesta importància. Res millor que la pompositat per portar el lector a canviar la teva peça pels mots encreuats o els resultats hípics. Per tant, les paraules simples, les idees clares i les frases curtes són de vital importància. I també un toc irreverent.

5. Una frase que mereixeria ser gravada a la funda del teu ordinador:  “Ningú es queixarà mai si escrius alguna cosa fàcil d’entendre.”

6. Una altra cosa que has de recordar cada vegada que t’asseguis davant el teclat: “Ningú ha de llegir aquesta merda”.

7. En cas de dubte, assumeix que el lector no sap res. No obstant això, mai cometis l’error de suposar que és estúpid. L’errada clàssica en periodisme és sobreestimar el que el lector sap i subestimar la seva intel·ligència.

8. La vida és complicada, però el periodisme no pot ser complicat. Precisament perquè assumptes com la medicina, la política, la comptabilitat o les ordenances de Mornington Crescent són complicats, els lectors recorren a The Guardian, o a la BBC, o The Lancet. Perquè tenen l’esperança que els hi expliquin de forma senzilla.

9. És a dir, si un assumpte està tan enredat com un plat d’espaguetis, el teu text consisteix en un sol espagueti acuradament extret del plat. L’ideal seria que a més portés adherida salsa d’oli, all i tomàquet. El lector agrairà que li hagis donat una part simple i no tot l’embolic del plat. Perquè el lector sap que la vida és complicada i agraeix que algú li expliqui amb claredat com a mínim un fragment, i perquè ningú llegeix informacions que suggereixen alguna cosa com “el que segueix és inexplicablement complicat …”

10. Per tant, una regla bàsica és aquesta: una informació només ha de contenir una gran història. Si et sents aguerrit per bregar amb quatre grans assumptes d’una història, feu que l’entrellaçament d’aquests assumptes sigui l’argument de la teva informació. Pots agregar algun element picant però només si no t’allunya de l’únic argument narratiu que has triat.

11. Una observació. Ni se t’acudeixi començar a escriure fins que no hagis decidit quin serà el teu argument i no puguis dir-ho en una sola frase. Pregunta’t després si la teva mare escoltaria aquesta frase durant més d’un microsegon abans de dedicar-se de nou a la planxa. Perquè quan vulguis vendre-li un article al teu editor rebràs aquest mateix nivell d’atenció. Així que vés amb compte amb aquesta frase. A més, aquesta frase serà sovint -no sempre, però molts cops- la primera frase del teu article.

12. Sempre hi ha una primera frase -una introducció, una entrada … –  ideal per a qualsevol article. Pensar en ella abans de començar a escriure ajuda de veritat: descobriràs que les següents frases s’escriuen gairebé soles i molt ràpidament. Això no significa que siguis simplista, facilón, superficial o ‘pillo’. Ni tampoc un superdotat. Només vol dir que has donat amb l’entrada idònia.

13. Un periodista no s’ha de sentir insultat si li diuen “simplista”, “fàcil”, “superficial” o “pillo”. Quan paga per un diari, el comprador desitja que la informació li arribi amb facilitat i rapidesa, sense notes ni referències fosques o aclariments a peu de pàgina.

14. Paraules com “sensacional” o “trivial” no són insults per a un periodista. Un llegeix el que llegeix -teatre isabelí, novel·les russes, còmics francesos, novel·la negra americana … –  perquè alguna cosa en aquestes obres apel·la al seu sentit de l’emoció, l’humor, el romanticisme o la ironia. El bon periodisme ha d’oferir sensació d’humor, d’emoció, d’intensitat o acidesa. “Trivial” és l’insult favorit dels estudiosos. Però fins i tot ells es van interessar pel seu objecte d’estudi perquè es van sentir atrets per alguna cosa brillant, cridanera i, en efecte, trivial.

15. Les paraules tenen significat. Has de respectar-ho. Ves a l’arrel (be radical): busca-les al diccionari, esbrina d’on vénen. Després, utilitza-les de forma adequada. (No facis ostentació d’autoritat perquè això pot demostrar la teva ignorància). No et posis per un camí complicat sense preguntar-te abans com penses recórre’l.

16. La regla diu que has de fugir dels clixés com de la pesta. Excepte quan donis amb el clixé adequat. Et sorprendria l’útil que és un bon clixé usat amb criteri. Perquè en el periodisme no sempre has de ser tan intel·ligent, però sempre has de ser molt ràpid.

17. Les metàfores són boníssimes. Això sí, no les triïs absurdes i mai, mai les barregis. A The Guardian, els copy-editors concedien el premi “Piraña emmordassada”, una mena d’Oscar de la incompetència que pren el nom d’un reporter de laboral, que va advertir al món que “els gats salvatges del congrés del Sindicat s’oculten en la mala herba, disposats a saltar com piranyes si no són emmordassats”. George Orwell informa d’un diputat que va dir: “el pop feixista calçat amb botes ha entonat el cant del cigne”.

18. Compte amb fer-se l’enrotllat, el bon rotllo. Quan Moisès va ordenar als seus comandants que matessin a tots els madianites no ho va fer per demostrar que ell era molt dur. Quan va advertir al Faraó que deixés anar al seu poble no li va dir: “col · lega, deixa’ns lloc, no?”  I el faraó tampoc va respondre: “ni de conya, tio”. La parla de taverna o de cafè té el seu propi ritme, el seu propi llenguatge corporal, les seves pròpies senyals. La parla de la pàgina de diari no té accent, no hi ha to de veu que senyalitzi la ironia, la comèdia o la broma. Ha de ser directe, clar i viu. I per això cal que respecti la gramàtica oficial.

19. Compte amb les paraules llargues i absurdes, amb l’argot. Això és doblement important si ets periodista científic, ja que de tant en tant hauràs d’emprar paraules que no utilitza cap ésser humà normal: fenotip, mitocondria, inflació còsmica, campana de Gauss, isostàsia … Així que no cal que, a més, diguis ” radiant “i” feliç “en lloc de” brillant “i” feliç “.

20. És millor l’anglès que el llatí. No exterminis, mata. No salives, que se’t caigui la bava. No incineres, crema. Moisès no li va dir al faraó: “La conseqüència de no alliberar cert grup ètnic podria donar lloc en última instància algun tipus de manifestació de les algues a la principal conca hidrogràfica, amb resultats imprevisibles per a la flora i la fauna, que podrien afectar al consum humà”. No, li va dir: ” les aigües del riu es convertiran en sang, els peixos que hi ha en ell moriran i el riu apestará. ”

21. La gent sempre responem al que ens és proper. Els ciutadans del sud de Londres haurien de preocupar més per la reforma econòmica a Surinam que del proper resultat del Millwall però la majoria no ho fa. Accepta-ho. El 24 de novembre de 1963, el Hull Daily Mail em va enviar buscar un angle local sobre l’assassinat del president Kennedy. Fins que no vaig trobar aquesta arrencada: “Els ciutadans de Hull estaven ahir de dol …”, no em van deixar seguir explicant tot el que havia passat a Dallas.

22. Llegeix. Llegeix un munt de coses diferents. La Bíblia del Rei Jaume i Dickens i els poemes de Shelley i Marvel Comics i novel·les de Chester Himes i Dashiell Hammett. Fixa’t en les meravelles que pots fer amb les paraules. Mira la manera com aquests autors evoquen mons sencers en només mitja pàgina.

23. Compte amb els definitius. L’últim cavall a l’abeurador de Surrey potser no sigui l’últim en el de Godalming. Gairebé sempre hi ha algú que és més gran, més ràpid, més vell, més precoç, més ric o més nauseabund que el candidat a qui acabes de qualificar amb aquest superlatiu. Estalvia’t la molèstia. Escriure “un dels primers …” et traurà de la dificultat. Si no pots, segueix la norma: escriu “segons el Llibre Guinness dels Rècords …”, “segons la llista dels més rics del Sunday Times …”  i així.

24. Hi ha coses que el bon gust i la llei no permeten escriure. Els meus preferits són “Assassí absolt”  i (en un reportatge sobre una obra de teatre sobre la Pasqua de Resurrecció) “Paul Myers, que va interpretar a Jesucrist, va ser l’estrella de l’espectacle.” Examina quins textos són de mal gust i quins us poden costar fins a mig milió de lliures per paraula.

25. Els periodistes tenen una responsabilitat que no és només legal. Per tant, busca la veritat. Si és difícil d’aconseguir, i sovint ho és, almenys busca la imparcialitat i siguis conscient que la història sempre té altres cares. Compte amb les apel·lacions a l’objectivitat. Són les més sospitoses de totes. Pots informar que la Royal Society diu que la modificació genètica és una bona cosa i que l’urani empobrit és gairebé inofensiu. Però has de recordar que els que van inventar la modificació genètica van ser incorporats immediatament a la Royal Society per membres d’aquesta entitat, que van entrar perquè sabien com enriquir barres de combustible d’urani i empobrir el sobrant. Parafrasejant Mandy Rice-Davies, diríem: “què més podien fer, no?”.

periodigno-maiteruizaDes d’aquest blog em vull sumar a la iniciativa de l’Associació de Premsa de Madrid que ha decidit concentrar-se el 3 de Maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, per reivindicar la DIGNITAT de la nostra professió. Una iniciativa que crec que tots els periodistes hauríem de recolzar des dels diferents territoris donada la difícil situació que atravessa el nostre gremi. Sota el nom de #periodigno. Sense periodistes no hi ha periodisme i sense periodisme no hi ha democràcia, s’ha elaborat un decàleg amb els principals punts pels quals tots els que som periodistes, hauríem de manifestar-nos. Us he posat l’enllaç però els tradueixo aquí perquè en quedi constància també en aquest blog:

1. Per què som periodistes i el nostre deure és elaborar informacions veraces, rigoroses, contrastades i contextualitzades, no simplement reomplir espais buits en els mitjans de comunicació.

2. Per què no podem acceptar rodes de premsa sense preguntes i hem d’acabar una vegada per totes amb l’estratègia de negar explicacions als ciutadans #sensepreguntesnohihacobertura.

3. Per què no volem ser simples distribuidors d’informació elaborada pels poders polítics, econòmics, culturals, esportius o de qualsevol altre sector.

4. Per què defensem un periodisme lliure de pressions i servituds polítiques i econòmiques que ens retorni la credibilitat davant la ciutadania.

5. Per què els periodistes volem assumir, amb totes les conseqüències, el nostre paper de garant del dret constitucional dels ciutadans a una informació veraç.

6. Per què demandem una retribució digna pel nostre lloc de treball. #gratisnotreballo

7. Per què no volem que els nostres llocs estructurals a les redaccions siguin ocupats per becaris i per què ens oposem frontalment a la desaparició de les redaccions de periodistes experimentats, als qui es reemplacen amb contractes de salaris indignes.

8. Per què volem que es posi remei a la destrucció massiva de llocs de treball que estan aplicant els editors als mitjans de comunicació.

9. Per què volem defensar-nos de l’intrusisme en la nostra professió.

10. Perquè rebutgem que els empresaris dels mitjans de comunicació anteposin els interessos econòmics del dret als ciutadans a estar veraçment informats, obviant els principis ètics i deontològics de la professió periodística.