social crm2Ja no n’hi ha prou a tenir xarxes socials, a interactuar amb l’usuari, a sumar comunitats… per no perdre ni una sola oportunitat de negoci, el que cal a tota empresa (sigui gran o petita) és un Social CRM o el que és el mateix un Customer Relationship Management, és a dir, eines que et permeten gestionar fàcilment la relació amb els usuaris a internet, conèixer quan, com, on i perquè parlen de la teva marca i, el més important, donar la resposta adequada i segmentada (per no dir individualitzada) als teus clients.

El Social CRM apareix no sols per facilitar la redacció i programació de posts als Community Managers o per monitoritzar les dades i millorar l’escolta activa. La clau de tot CRM, sigui per xarxes socials o no, és la possibilitat de conèixer al detall al teu usuari/client, saber a quines xarxes socials té presència, el grau d’interacció amb la marca, l’opinió, el rang de satisfacció… una eina essencial si pretenem anar més enllà de la promoció i publicitat del negoci a través de les xarxes. Ja no es tracta aquí de tenir presència, ni tan sols una gran comunitat de fans… sinó de tenir el coneixement del mercat: detectar i analitzar canvis de comportament, saber com millorar el engagement, disposar d’una visió global de les xarxes i, per tant, d’una capacitat analítica per descobrir tendències i traure-hi conclusions. En definitiva, allò que cal per tal de poder dissenyar una bon estratègia de ventes.

I és que des que aparegué la primera definició de Paul Greenberg, el Social CRM no deixa d’estar en boca de tots els que treballen les Xarxes, el Marketing i les Ventes. I és que, en definitiva, de què serveixen el reports amb número de fans, RTs, Me gustas…  si no integrem dades i fem un anàlisi multisectorial?

social crm

social crm

periodisme-comunicacióEl post d’avui està dedicat a les relacions tant difícils com necessàries entre les Relacions Públiques i els periodistes i/o bloguers. Una relació que es troba sempre penjant d’aquell fil delicat que sosté tot amor passional: el fil que separa la feina i l’amistat, la professionalitat i l’interès, la franquesa i la utilitat, la confiança i la traïció, l’ètica i l’ego personal… I ho faig després d’haver vist un capítol de Scandal (sèrie de televisió que us recomano) on les relacions entre periodistes i caps de comunicació polítics són tan apassionants que et poden produir un infart.

El que m’ha fet pensar que la comunicació forma part d’un negoci a tots dos bàndols: els caps de comunicació d’empreses, institucions, partits polítics, etc… l’objectiu dels quals es fer arribar les seves accions i les seves versions al bàndol dels mitjans de comunicació per influir en les idees i les percepcions de la ciutadania; i els periodistes i bloguers que busquen ser els primers a aconseguir informació interessant i novedosa capaç d’obrir portades a diaris o blogs i cridar l’atenció dels ciutadans i les seves visites al quiosc o la web que facin sostenible el seu negoci.

L’interès és doble i difícilment avui funcionen un sense l’altre. De fet, en moltes ocasions els gabinets de premsa i comunicació els dirigeixen experimentats periodistes que coneixen a la perfecció no sols als companys periodistes sinó les maneres, les necessitats i les rutines de treball dels mitjans de comunicació. Res ha canviat amb les noves tecnologies més enllà de la diversificació i la rapidesa amb que avui s’ha de treballar a un bàndol i a l’altre.

Però hi ha certes regles i certes límits que mai no es poden trencar ni creuar si volem mantenir l’essencial en totes dues professions: la confiança i la credibilitat. Per això, enumero aquí regles bàsiques que tota persona que es vulgui dedicat a la comunicació ha de saber, tan si és a un costat com a l’altre.

1- No mentir mai. Es millor reconèixer que no pots parlar que negar o mentir sobre un fet. L’honestitat és una regla bàsica per tot tipus de relació però especialment per aquesta.

2- Reciprocitat. Si acceptes un favor, recorda que l’hauràs de tornar.

3- Relació personal. Un cafè, un dinar, una copa… Has de conèixer personalment les persones amb qui treballes, tenir empatia i fer un trucada també per temes personals (una felicitació, un condol, etc.).

4- Exclusives. Són necessàries, ofereixen visibilitat a un costat i reconeixements a l’altre.

5- Tolerància. Ni els periodistes són experts en tot, ni els caps de comunicació tenen sempre tota la informació. S’ha de ser tolerant amb les errades.

6- Possibilitat d’arribar a acords. Tots dos bàndols tenen una feina i uns objectius. Una relació estable i duradera només és possible si hi ha possibilitats d’arribar a acords en certs moments.

7- Coherència. Com en tota relació, la coherència és el que et graranteix que la confiança i la credibilitat es mantingui intacta.

8. Persuació. És el gran pes que decanta la balança de la relació cap un costat o cap a l’altre. Si la resta de punts existeixen, qui domini millor l’art de la persuació (sigui per fer les preguntes oportunes o per donar les respostes més apropiades) serà qui portarà els pantalons de la relació.

Però això que no us preocupi massa, passa a totes les famílies.

futur comunicació digitalNo hi ha dubte. Aquest proper any 2014 serà l’any de la plena digitalització empresarial. Es cert que moltes empreses ja fa uns anys que han apostat per la comunicació digital: una web responsive i amb una bona estratègia de keywords i posicionament, un blog corporatiu amb informació útil i de valor per l’usuari, blogs amb la veu dels directius, amb opinió i atenció al client, xarxes socials a dojo amb diferents objectius…. però també és cert que poques d’aquestes empreses s’ho han pres, de veritat, seriosament, tant pel que fa a la importància del món digital com el canvi que ha comportat tant pel que fa a la comunicació com la relació amb el client.

La majoria són digitals perquè els temps diuen que ho han de ser i les dades estadístiques i econòmiques ho corroboren a final de mes. Però pocs han entès encara el canvi relacional que això comporta i comportarà encara més en el futur. El 2014 serà l’era de la ciutadania digital. La connectivitat mòbil creixerà i els que encara avui s’empenyen en considerar la web i les xarxes socials canals de comunicació convencionals amb els clients s’adonaran que les regles han canviat i que ser digital és quelcom més que estar present a internet i tenir cinc canals de xarxes socials. El repte serà definir l’ús que en fem i el com ho fem.

Si el 2013 ha estat l’any del marketing digital, el 2014 serà l’any de les relacions públiques digitals, això vol dir, relació amb el client i intel·ligència emocional. A l’igual que va passar en el món offline, la publicitat, les xarxes socials, els concursos, les ofertes o el ‘jo sóc el que més bo o el millor’ anirà perdent credibilitat i els usuaris s’aniran fent immunes a les estratègies del marquèting online i exigiran més creativitat i sinceritat, és a dir, continguts creíbles i sincers. Hi ha qui parla de marqueting mix per unir i integrar estratègies, events i continguts on i off line. Però sigui com sigui, el que sembla evident és que el que cal treballar és -com ho ha estat sempre- el discurs, els intangibles, la percepció, el valor de marca. I això és, sobretot, comunicació i construcció de marca.

La publicitat es convertirà en contingut, el valors seran les dades, l’estratègia serà escollir una bona xarxa pel teu producte, la fidelització passarà per la cocreació o la coemoció amb l’usuari i a l’èxit s’arribarà per la via de l’ètica. No serà fàcil el canvi, especialment per les grans empreses.

Amb tot, el que sembla evident és que tot plegat aquest 2014 passarà per:

1- Major creació de continguts. Ja sabeu el que es diu: Content is the King.

2- Més continguts audiovisuals. Hi ha qui parla del micro-video d’entre 10 i 15 segons.

3- Integració mòbil. Tot el que es faci serà per poder ser consumit des d’un dispositiu mòbil.

4- La Social TV. No es tracgta de tenir internet a la televisió sinó de convertir la televisió en quelcom de consum social.

5- Segmentació i retargeting. I és que quin sentit té oferir un contingut, marca o producte a algú que no en té cap interès.

Un any de reptes i sobretot de canvis i novetats constants ja que el món digital avança a gran velocitat…. no diré a velocitat de la llum però sí, de la fibra òptica.

 

No ha estat un mal any per a Facebook. Malgrat tots els pronóstics i les veus de molts assegurant que la xarxa amb major nombre d’usuaris al món estava perdent influència i, el més important, interès per part del públic… el cert és que les estadístiques no diuen el mateix. Us deixo aquesta infografia amb algunes de les dades més rellevants sobre Facebook d’aquest any 2013 i afegeixo algunes altres com que l’empresa de Mark Zuckerberg haurà ingressat més de 2.000 milions de dolars aquest any i comptabilitza 1.190 milions d’usuaris actius al mes. Si més no, alguna cosa em diu que encara l’haurem de tenir molt en compte en aquest proper 2014.

També interessant és aquest article de La Vanguardia amb els temes que major interès han despertat entre els fans de la xarxa: 2013 segons Facebook.

infografía facebook 2013

facebook 2013

Bones festes i feliç 2014

Publicado: 25 diciembre, 2013 en Periodisme

A tots els que, habitualment o de tant en tant, seguiu aquest blog, us vull agrair de tot cor  el vostre temps i comentaris. Us desitjo bones festes i un feliç 2014, amb molts bons propòsits i millors èxits en tots els àmbits de la vostra vida, també en la digital…

socialmedia Nadal

Que el periodisme va de cap a caiguda, que perd audiència, lectors, compradors i publicitat a cada minut és quelcom que hem comentat molts cops en aquest blog. Cap on anem? Ningú ho sap encara però jo avui vull destacar dos projectes que em semblen que són el futur de la professió. Es cert que hem parlat molts cops de la importància dels continguts de qualitat per poder diferenciar-nos i destacar per sobre de la gran massa d’informació que trobem ‘gratis’ a la xarxa. Però si als continguts de qualitat, li afegim la innovació amb el format, la presentació diferenciada i l’aposta pels mitjans digitals, jo penso que l’èxit està garantit.

Això és el que va fer ahir el diari ARA per celebrar el seu tercer aniversari. Una proposta de diari interactiu que et presenta els continguts de manera diferent, amena, visual, interactiva, amb valor afegit. Una web interactiva per resumir el més destacat del que ha publicat l’ARA durant l’últim any. Una mostra que els continguts no són efímers i que es poden recuperar i posar en valor amb l’ajuda de les noves tecnologies.

ara-periodisme-3 anys

I un segon projecte interessant ens el presenta El País amb un reportatge a l’estil de Snow Fall (que va publicar The New York Times) sobre els desnonaments a Espanya: En la Calle. Un reportatge humà en profunditat amb un format innovador que fa que els continguts siguin encara més rellevants. Reportatges increíbles que podrien ser llibres, documentals, pel·lícules… i que posen de relleu una manera diferent de fer i presentar els continguts periodístics.

El Pais-periodisme

Periodisme pur en estat de reinvenció i amb una aposta, per fi, ferma pels nous formats més enllà del paper. Què en penseu?

twitter-periodisme-maiteruizUs he parlat en vàries ocasions de la potència de Twitter com a xarxa social. És cert que s’ha convertit en la meva preferida, per estar actualitzada del què passa, per seguir a amics i companys, per divertir-me amb els # més sorprenents i els twits més sarcàstics, per seguir els programes de ràdio i televisió, per comentar socialment el futbol o el reality TV de torn (en aquest cas només segueixo MasterChef).

Però la força de Twitter va més enllà de tot això, I ho deixa ben clar l’informe Twitter presentat per Redbility i InfluenZia, i que ha comptat amb la col·laboració de la Universitat Europea de Madrid, per conèixer el comportament dels twitaires. I resulta que Twitter ha esdevingut una font d’impacte emocional ja que, diu l’estudi, el 97% dels twits generen algun tipus d’activació emocional: des de felicitat, ego i orgull cada cop que reps una menció, un RT o simplement emets una opinió (i ja no us explico si aconsegueixen un Trending Topic); ansietat durant l’espera de càrrega dels links; interés, bon humor, curiositat… i tot un seguit de xocs i impressions de gran interès si el teu objectiu és donar major visibilitat als twits o gestionar publicitat relacional.

Twitter es ja un mitjà de comunicació imprescindible fins i tot per molts periodistes, capaç de promoure corrents d’opinió fins i tot abans que parlin els grans líders d’opinió mediàtics, capaç de fer callar o canviar l’opinió els qui no volen anar contracorrent de la xarxa, capaç d’ascendir al cel o esfonsar fins l’infern a qualsevol sense distinció de raça, color, sexe, idioma o religió.

Un ofereixo algunes dades sobre twitter: el món Twitter té avui més de 500 milions de comptes oberts i 200 milions d’usuaris actius diàriament, cada dia s’emeteb 400 milions de twits i s’obres 11 comptes nous per segon. Des de 2009, Google va integra els seus missatges en els motors de cerca,  l’any 2012 va facturar 316 milions de dolars i està a punt de sortir a borsa….

¿Encara dubteu de la potència de Twitter?

periodisme-maite ruiz Ho he de confessar: sóc víctima de l’endogàmia que implícitament comporta la professió periodística. M’encanta parlar de periodisme, del què és i implica aquesta professió, dels origens, del present i del futur i no només m’encanta parlar-ne sinó que m’encanta escoltar parlar companys de professió o gent amb cert criteri. Es per això que fa uns dies vaig assitir a una taula rodona que sota el títol ‘Comunicació i política: La importància dels mitjans de comunicació en la superació de la desafecció política va juntar a Josep Martí, Secretari de comunicació de la Generalitat; Agustí de Uribe–Salazar, president de l’ACCIEP; Francesc-Marc Àlvaro ( La Vanguardia) i Albert Sáez (El Periódico). Malgrat que l’objectiu era parlar sobre la desafecció política i el paper dels mitjans, el debat va derivar -i tots van coincidir a portar-lo cap aquí- en que vivim també una desafacció ciutadana envers els mitjans de comunicació i els periodistes.

I és cert. Fa uns anys quan jo li deia a algú que era periodista, notava en les seves paraules i els seus ulls, una certa admiració, interés, entusiasme, afecte i simpatia. Ja fa un temps, però, que percerbo en dir la meva professió una certa ironia per part de l’interlocutor i un alè que m’indica falta de credibilitat i de respecte atribuïda a la feina que desenvolupem.

Albert Sáez va reconèixer que el monopoli de la comunicació que durant anys han sostingut els mitjans de comunicació els va conduir a certs vicis, dels quals el gremi encara no s’ha sabut desintoxicar: fer creure al públic que els periodistes ho saben tot, que no s’equivoquen mai, que són sempre els primers a assabentar-se de les coses, els primers a explicar-ho… Avui amb internet i les xarxes socials és evident que mantenir aquest discurs és de ximples.

Té sentit llavors el periodisme? Evidentment que si. Perquè el que la societat demanda al periodisme és credibilitat, que es verifiquin els fets, que ens expliquin la complexitat, que s’investigui i es vagi més enllà.

Francesc Mar Alvaro va parlar de buscar els nuclis de veritat, un terme molt encertat per explicar que els fets són els fets, la informació es pot veure des de molts angles, les declaracions polítiques són afirmacions a tenir en compte, les tendències dels mitjans són fins i tot legítimes però el que no es pot perdre, el que ha de buscar el periodisme és el nucli de veritat. I va posar com exemple, el projecte Castor. Els sismes són o no són resultat dels treballs de la plataforma? Aquí no s’hi valen els potsers, la diversitat de fonts o d’estudis, les declaracions a mitges… La missió del periodisme aquí és narrar la veritat i arribar al fons de la veritat. Aquest és el compromís bàsic i essencial de la nostra professió que no té ni internet ni les xarxes socials.

Per tant, per posar fi a la desafecció que senten els ciutadans, proposo:

1- Recuperar la credibilitat. Es l’element fonamental i no ens hauria de fer por reconèixer els errors ni rectificar les informacions amb grans titulars. Penso que les fe d’errates no haurien d’amagar-se en un petit racó al final de pàgina en un Diari sinó tot el contrari, demostrar que rectificar és de sabis i que el que volem oferir és la veritat.

2- Abandonar la informació d’altaveu. L’agenda de l’actualitat no la poden marcar ni els polítics ni els poders econòmics. Hem de recuperar la nostra agenda amb temes propis i deixar de donar tant protagonisme a la declaració i contradeclaració.

3- Demostrar rigorositat i independència. Verificar i contrastar és clau per guanyar-nos el prestigi. No voler correr més del necessari. El cas d’Aznar i l’11-M encara fa molt mal als mitjans que no han sabut recuperar la credibilitat després d’aquelles portades atribuïnt a ETA l’atemptat quan els mitjans internacionals ja parlaven d’Al Qaeda.

4- Preguntar i preguntar. No acceptar compareixènces ni rodes de premsa amb televisió de plasma o sense preguntes. Preguntar és un mandat que té el periodisme. No poder fer-ho atempta directament a la nostra feina i la nostra ètica professional. I ho haig de dir, em fa sentir molta vergonya.

5- Omplir les redaccions i contractar professionals. Despoblar les redaccions és evident que va en contra dels quatre primers punts. Contractar periodistes i encoratjar-los a preguntar i premiar el periodisme d’investigació són les millors armes del bon periodisme.

No tinc cap dubte que aquest periodisme té futur, té lectors i té demanda. El problema és voler vendre gat per llebre a una societat que cada dia té més capacitat d’intel·ecte i raciocini.

periodisme-maite ruiz